ESTADÍSTIQUES

• Dia d'inici del camí: Dijous, 12 d'agost de 2010
• Dia d'acabament del camí: Dimarts, 24 d'agost de 2010
• Etapes: 13
• Etapa més llarga: 2a etapa, Zarautz - Bilbao (104 Km), 13 d'agost de 2010
• Etapa més curta: 11a etapa, Lourenzá - Vilalba (51 Km), 22 d'agost de 2010
• Quilòmetres totals: 882 Km
• Promig per etapa: 67,8 Km
• Punt de màxima altitud: 650 m, 12 etapa (Vilalba - Sobrado dos Monxes)
• Desnivell acumulat (aprox): 12000 metres
  
  DESCRIPCIÓ DE LES ETAPES
  
  
• 1a: Hondarribia - Zarautz
• 2a: Zarautz - Bilbao
• 3a: Bilbao - Colindres
• 4a: Colindres - Hinojedo
• 5a: Hinojedo - Colombres
• 6a: Colombres - San Esteban de Leces
• 7a: San Esteban de Leces - Deva (Gijón)
• 8: Deva (Gijón) - Soto de Luiña
• 9a: Soto de Luiña - Piñera
• 10a: Piñera - Lourenzà
• 11a: Lourenzà - Vilalba
• 12a: Vilalba - Sobrado dos Monxes
• 13: Sobrado dos Monxes - Santiago
  
  Quilòmetres centenaris
  
  Km. 100: Deba
  Km. 200: Otañes
  Km. 300: Mogro
  Km. 400: Poo
  Km. 500: Gijón
  Km. 600: Tablizo
  Km. 700: Villamartín Grande
  Km. 800: Guitiriz
  Km. 882: Santiago de Compostela

Dimarts, 24 d'agost de 2010

Dimarts, 24 d’agost de 2010

A les 6:00 els primers pelegrins fan els moviments. No em desperten perquè no he dormit res.
Espero que la propera nit, estant sol, sigui millor.
Com que no he desmuntat les alforges, la cosa va ràpida.
A ¼ de 9 ja estic a punt, havent esmorzat tres bollos, un suc i un plàtan. El dia està carregat de boira i la temperatura és de 17º C.
Sortim de l’alberg i aprofito per fer la darrera foto. Agafem la carretera que va a Corredoiras, que en molt trams és el camí.
Al cap d’un parell de quilòmetres giro a l’esquerra per agafar el camí dels caminants. La senda no té preu però aviat fa una pujada forta. El camí està envoltat de prats i plantacions d’eucaliptus. Quan fa baixada arribo al poble (quatre cases) de Castro. En aquest punt torno a la carretera Ac-934 fins l’encreuament que va a Curtis.
En el bar faig el segon esmorzar: llet, torrades, suc i aigua pel camí. Aprofitant que hi ha una benzinera li donem aire a la bicicleta de la Sílvia. Aviat arribo a Boimorto on després de travessar el poble i fer una pregunta, agafem la carretera Ac-0603 en el quilòmetre zero.
Aquesta carretera a més de ser una petita drecera, permet incorporar-te més tard al camí francès (si no s’agafa, s’arriba a Arzua).
La carretera té grans rectes, moltes baixades, passa per pobles de dues cases que pertanyen al concello d’Arzua com Campos.
En una cruïlla amb l’Ac-0604, ens incorporem a aquesta cap a l’esquerra per pocs metres perquè tornen a sortir les fletxes grogues per girar a la dreta.
Seguint la carretera passem per un càmping on veig uns camions que estan configurant un mercadet.
Avui no he comprat fruita i em sembla que ara és el moment.
Veig un camió que té les caixes de fruita perfectament disposades i m’acosto. Uns préssecs m’entren per la vista. Ho tinc clar. Intentaré transcriure el millor possible el diàleg que es va produir entre el senyor gallec i jo:

Jo: Quiero cuatro melocotones.
Senyor (després d’una mirada de dalt a baix i uns segons de silenci): Es mejor toda la caja. Solo vale 5 €.
Jo (reconec que m’he quedat perplex per la seva resposta): No, yo solo quiero cuatro melocotones, porque voy de viaje y no tengo donde llevarlos.
Senyor: Es que sale mejor de precio (em contesta amb una certa incredulitat, com no entenen el perquè no li compro tota la caixa).
Jo: Sí, ya lo sé, pero es que solo quiero cuatro y además no tengo donde llevarlos (li ensenyo la bicicleta).
Senyor (em dóna quatre préssecs en silenci).
Jo: ¿Cuanto valen?
Senyor (després d’uns segons de silenci): Lo que quiera.

Em quedo parat, no sé què contestar-li i quan donar-li. Penso en una quantitat amb la qual ell se senti ben pagat.
Li dono 2 €, sabent que el preu seria superior que havent-li comprat tota la caixa.
Els agafa. Es gira cap al camió. Agafa sis préssecs més d’una altra caixa, que són més petits i me’ls dóna.

Jo: No, no... Yo sólo quiero cuatro melocotones. Ya los tengo.
Senyor: Estos estan más maduritos pero se pueden comer.

Li torno a explicar que no tinc espai però la seva actitud per donar-me’ls és irrevocable. Veient que ho tinc tot perdut, vaig agafant els préssecs i els vaig ficant on puc (bossa del davant, alforges laterals de darrera i algú en el maillot).
Sembla que ho he pogut superar i m’adono que en les mans té quatre prunes “gegants”. En aquest punt, sembla que no val la pena lluitar contra la tossuderia farcida de bona fe i els agafo per ficar-los al costat del sac i entre les sabates.

M’he quedat impressionat de la bondat del senyor i fins i tot dubto que guanyi amb clients com jo. Xerrem de coses de la vida, del camino de Santiago, de la distància que falta per arribar a Santiago (segons ell poc, un quart d’hora o vint minuts, que en realitat són 15 quilòmetres però vint minuts en el seu camió, per tant, tenia raó) i del seu desconeixement de geografia (no sabia on estava Irún).

Amb els seus millors desitjos continuo el viatge amb el seu record que difícilment oblidaré.

També hem de parar perquè un ramat de vaques ocupa tota la carretera.

Baixada molt i molt llarga i per compensar una pujada amb tres graons. En aquesta pujada veig a l’Stefano i al Filippo, que ens avancen.
Després hi ha una baixada que porta a la N-547 que ve d’Arzua i on veiem la gran quantitat de pelegrins que venen pel camí francès.
Arribem a O Empalme on parem per dinar. Una truita francesa amb amanida.
Continuem per la carretera perquè és més pràctic que anar pel camí, on hauríem de sortejar els que van caminant.
Una pujada em porta a O Pedrouzo i des d’aquí seguint la carretera i d’una pujada de més de dos quilòmetres sense vorera (molt perillosa!!!) i en la qual els cotxes i camions van a tota pastilla arribem a una rotonda on comença l’autovia i obligatòriament s’ha d’agafar el camí.

A aquesta hora hi ha poca gent i encara que el camí és estret es va bé i amb força ombra. Es travessa la carretera i es va al costat de l’aeroport, on es senten els avions molt a prop.
Tot va bastant ràpid i ja es veu que ens acostem a Santiago.
Cada vegada hi ha més paradetes (amb souvernirs, refrescos...) i la densitat de pelegrins augmenta. La pujada al Monte do Gozo està perfectament asfaltada i és prou ampla com per poder avançar la gent. Després d’una rampa dura ve un descanset, passant per algun carrer en obres. Es passa per la Televisió Galega (que queda a la dreta) i una recta i una pujada final fan que es vegi l’escultura característica. Quan arribo, a més de les fotos de rigor, poso el segell de la Parròquia de San Marcos del Monte do Gozo. La Katua té la roda punxada, l’arreglem i continuem en baixada cap a Santiago.
El tros de les escales ho fem per la carretera. Quan arribem a Santiago parem en la primera oficina de turisme, que està tancada de forma definitiva.
Seguint la retolació vertical s’arriba al centre de Santiago, salvant carrers empedrats i l’arc amb escales que desemboca en la Plaza de l’Obradoiro.
A les 16:00 i després de 61 Km de la darrera etapa i 882 Km, en 13 dies, he arribat a Santiago!!!
Saludo als que han arribat abans i vaig a l’Oficina d’Informació i Turisme per demanar un plànol i anar a la Pensió Nilo (Rua Santiago de Chile, 15 1º C). No sense dificultats, arribo i pujo la bicicleta en l’ascensor.
Estan fent obres en la pensió i el mateix noi m’ajuda a passar-la a l’habitació.
Quan parlem de preu, li dic que m’havien dit que eren 15 € i em diu que no. La cosa acaba quedant en 17 €.
A la tarda vaig al centre i faig els tràmits de la Compostela.
Després em trobo amb el Berna i anem a sopar els altres per anar a sopar.Trobar-los tots costa una mica i al final estan en la Plaza de l’Obradoiro. Els nois de Gandia saben un meson que està molt bé. Ens costa trobar-lo i al final hem de preguntar. Està en un carrer de les afores, que ara està en obres. És el sopar de comiat del grupet que s’ha format durant el camí: Berna (Montgat), Stefano i Filippo (Vicenza), Sílvia (Valladolid – Bolívia), Katya (Roma), Berna i Àngel (Gandia) i jo.

Dilluns, 23 d'agost de 2010

Dilluns, 23 d’agost de 2010

Em llevo a les 7:30 i com que ho tinc tot quasi a punt, a les 8:00 estic esmorzant en la cafeteria de la pensió: dos sobaos, cafè amb llet i suc de taronja. A 2/4 de 9, després d’haver tret la bicicleta del garatge, reprenc la marxa. A la sortida de Vilalba em trobo amb els dos nois de Gandia que han passat la nit a l’alberg de Vilalba.
Agafo la N-634, que no para de fer constants tobogans, cap a Baamonde.
La Terra Chá galega no té res de plana. Em moc sempre entre els 500 i 550 metres, però sense tenir 200 metres plans. El dia està ennuvolat i la temperatura és de 17º C.

Passo per Alba on fotografio el cementiri, semblant al de Goiriz. La carretera va jugant amb l’autovia, que hi ha trossos que encara estan en obres. Després ve Pigara i hi ha el canvi de concello que ara és el de Guitiriz.
Passades les 9:45 arribo a Baamonde on tot està centralitzat en una rotonda. Entro en l’únic bar obert i faig el segon esmorzar (sobaos i cafè amb llet). Allà em segellen i arriben els nois de Gandia. Abans de marxar els explico la meva estratègia.
En Baamonde agafo la N-VI, que és el camino de Santiago durant uns 3 o 4 Km. Allà el camino es desvia cap a l’esquerra, direcció Miraz. Vaig avançant molts pelegrins que van caminant. Després d’uns 10 Km de continues pujades i baixades s’arriba a Guitiriz.
Aprofito per fer una travessa (1a jornada de la lliga 2010-11), comprar fruita i descansar una mica. A partir d’aquest punt i durant uns 10 Km la carretera es converteix en N-VI. Arribat a Teixero, una rotonda m’envia a l’Ac-231, direcció Sobrado, que està a 12 Km.
No sé com estarà el tema gastronòmic i abans d’agafar-la em menjo un pinxo de truita de patata.
La carretera comarcal és una llarga recta d’uns 8 o 9 Km, que puja i baixa, però més del primer que del segon, doncs l’altímetre arriba a 650 metres (punt més alt del Camino del Norte). Quan arribo a un poblet (que ara no recordo) veig un cicloturista que va vestit de fluorescent que em fa senyals amb les mans. No sé qui és. Quan m’acosto veig que es tracta del Berna que s’ha quedat acompanyant a la Sílvia. Ja només queden 4 Km, que encara que no són plans, són més de baixada que pujada.
Arribem a Sobrado cap a les 13:30. He fet 62 Km per carretera, més ràpid del que em pensava.

Vaig a l’alberg que es troba en el monestir de Sobrado dos Monxes. Es tracta d’un monestir cistercenc fundat l’any 952, d’estil romànic.
L’alberg està tancat i obren a les 16:30 però algú ha trucat a la porta i aprofitant que obren, demanem si ens deixen i ho fan.
Aparco la bicicleta en el claustre dels pelegrins i faig la rutina pelegrina (excepte la bugada, que el dia està molt humit i durant el camí ha plogut una mica). Les dutxes, a més comunitàries, caldria adaptar-les a les exigències higièniques del segle XXI. Però bé, només em falta un dia.
Vaig a dinar al poble on surten d’un bar l’Stefano, el Filippo i en Berna. Van a l’alberg i tornen perquè no obren fins a les 16:30.
El dinar es fa esperar (2/4 de 4) però la gresca entre xupitos (orujos de crema, de cafè, d’herbes...) allarga l’estona fins a les 17:00.
Aquesta nit soparem spaguettis a la carbonara, a càrrec del Filippo i l’Stefano.
Al grup format pel trio i la Sílvia s’han unit els nois de Gandia (en Berna i l’Àngel).
Torno a l’alberg on faig una visita pel monestir. Està bastant deixat, tot i que va ser el més important de Galícia. La desmortització del segle XIX va fer que s’utilitzés com a pedrera. Des del 1966, els monjos han regressat i ara hi ha una comunitat estable.
Visito el Claustro de los Medallones, la cuina, la Sala Capitular i la Capella de Santa Magdalena.
La parella d’italians fan el sopar d’spaguettis a la carbonara.
Acabat el sopar vaig a veure les pregàries cantades (21:15) que fan els monjos. L’ambient i l’atmosfera de l’acte és espectacular. Són uns 25 minuts molt emocionants, independentment de les creences que tingui cadascú.A les 22:00 un frare (Pablo) passa per apagar els llums. Després alguns pelegrins amb poca educació fan el tonto. Passo la nit totalment en blanc.

Diumenge, 22 d’agost de 2010

Diumenge, 22 d’agost de 2010

A les 7:00 comencen els moviments i sóc un dels primers en llevar-me. A les 8:30, sense cap incidència en la bicicleta, després d’haver fet l’esmorzar amb el que havia comprat el dia anterior surto de l’alberg amb la sessió fotogràfica de comiat.
Després de sortir de l’alberg, al cap d’uns 100 metres s’agafa la carretera (antiga nacional) que aviat s’enfila. La carretera no té trànsit, la pujada és constant però sort de la boira baixa que fa que la temperatura sigui agradable per fer aquest esforç.
En 3 o 4 Km se salva un desnivell d’uns 250 metres, entre eucaliptus i falgueres.
De tant en tant em trobo amb pelegrins que van caminant i que passen puntualment per la carretera per després seguir pel camí.
Després hi ha una baixada a Arroxo on em desvio per anar per un caminet de terra i pedra que torna a unir-se a la carretera nacional uns quilòmetres abans de Mondoñedo.
L’arribada a Mondoñedo es fa interminable, una llarga recta d’una carretera comarcal, es passa per l’estació d’autobusos i els carrers es converteixen en carrers empedrats, cosa que complica el fet d’avançar.

Arribo a la plaza de la Catedral, que és realment magnífica (llàstima que permetin l’aparcament de cotxes). Un segon esmorzar en el bar El peregrino on parlo amb un grup de Jaen (són 8) i una parella d’italians (de Torino). Després d’esmorzar faig una petita visita turística per Mondoñedo. La plaza del Seminario (on estan fent obres en la façana i hi ha una grua), després la Fonte Vella, l’escultura dedicada a Álvaro Cunqueiro (va néixer aquí) que hi ha en la plaza de la Catedral, algunes inscripcions de gent il·lustre del poble, el Convento Concepcionistas (on estan resant i cantant) i la iglesia Parroquial de Santiago. Després torno al camí on la pujada és constant i amb trams d’un 12 – 14 % o més. A 4,6 Km/h en bicicleta, em poso a caminar amb el grup de Jaen.
Passats els 200 metres de desnivell, la cosa és més “suau” i els abandono, però la cosa dura poc i el pendent es torna a imposar fins passat el poble

(quatre cases de pagesos, que estan treballant malgrat ser diumenge, i una màquina de begudes que faig servir). Un senyor que està recollint herba em desitja bon viatge, li agraeixo i li comento que ha de treballar fins i tot diumenge. Em diu que els animals mengen tots els dies. Passo el “poble” i segueixo la carretera que no deixa d’enfilar-se fins a més de 550 metres. En la incorporació a la carretera nacional, una fletxes em despisten i acabo dalt de tot, en un turó on està el cementiri.
Torno enrere, recupero la carretera i segueixo cap a Gontán després d’uns 5 o 6 Km d’intens trànsit.
Em desvio per passar per Gontán i visitar-lo però resulta que no hi ha absolutament res, ni gent en l’únic carrer que passo abans de tornar a incorporar-me a la carretera.
Després de 600 metres arribo a Abadín on en un bar de carretera que hi ha a la dreta paro per dinar.
Una ració de calamars i una cervesa sense alcohol.
Ara comença a fer calor però cal continuar i arribar al següent final d’etapa on el tema d’allotjament probablement estigui complicat.
Continuo fins a Vilalba per la zona que els gallecs anomenen Terra Chá, que representa que és plana. No és cert. Hi ha unes rectes interminables, amb baixades suaus i pujades molt llargues de més d’un quilòmetre.
Passo per molts pobles (que ara no recordo) constituïts per tres cases aïllades i dues més a peu de carretera i, de vegades, sense bar. Em sembla haver vist una benzinera i un bar – restaurant on feien graellades.
Candia, Castromaior, Martiñan, Canal, Goiriz (on paro per fer una foto a l’església que té adossat el cementiri).
Finalment, Vilalba s’acosta. Això m’ho indica uns rètols del Parador Nacional de Turismo i una carretera que anuncia El Ferrol. Em desvio a la primera sortida de Vilalba i en una rotonda gran agafo la primera a la dreta perquè la guia diu que l’alberg està abans d’arribar al poble. Pregunto a una parella i m’indiquen que està allà al costat i que és un edifici negre. Ràpidament ho identifico, arribo i entro. Em diuen que no arribarà l’hospitalera fins a les 17:00 (són les 16:00) i que miri en el segon pis a veure si trobo una llitera vacant. Pujo i està tot ocupat.
Una altra opció que em donen és continuar fins a Baamonde, que és l’alberg següent i que és més gran.
No estic per fer aquest esforç i decideixo anar al poble per trobar altres opcions.
Hi ha una recta de més d’un quilòmetre i quan porto una mica més de la meitat aprofito que surt un senyor de casa seva per preguntar-li. M’informa amablement i acabo en un bar que està en la carretera que va al Ferrol. El senyor m’informa de 3 o 4 opcions (pensió Seijo que està al costat), Casa de los Curas (darrera l’església, encara que no és segur que obrin) i un parell d’hostals. Trio la primera opció per proximitat on després d’informar-me em diuen que puc quedar-me al preu de 15 €. Aparco la bicicleta en un local tancat que tenen davant la pensió i desplego la rutina pelegrina, un dia més i un dia menys. Avui dormiré sol!! És increïble!!
Em falten 115 Km, que si tot va bé, podré fer en dos dies. L’etapa, encara que sembli curta (51 Km) ha estat realment dura.
A la tarda he visitat la població de Vilalba (poble natal de Manuel Fraga, com un bust ho indica en una plaça). El poble no té gaire cosa, a més sent diumenge a la tarda, encara menys perquè un museu que té està tancat.

El més destacable és la Torre de los Andrade, que ara forma part del Parador Nacional de Turisme, l’església de Santa Maria (bastant nova) i un parell de carrers peatonals (poca cosa més).
A les 20:0 faig un sopar ràpid en una cafeteria (ració d’ensaladilla russa, una cervesa sense alcohol i dues peces de fruita).
Després torno a la pensió Seijo i abans d’anar a l’habitació parlo amb l’home de la pensió sobre els detalls del proper dia.
Avui, aprofitant que dormiré sol, veuré el partit de bàsquet entre Espanya i EEUU (amistós preparatori per al mundial). El partit el veig a estones (estic adormit) i just puc veure el final ajustat, on Espanya perd 85-84.

Dissabte, 21 d'agost de 2010

Dissabte, 21 d’agost de 2010

A partir de les 6:00 es desperten els primers. Aquesta nit m’han estat molestant contínuament els mosquits. A les 7:00 em llevo (només queden dos a l’habitació) i quan vaig al lavabo veig que un mosquit m’ha picat a l’ull.
Miro la bicicleta i veig que, afortunadament, no hi ha cap problema. Recullo el material i esmorzo: sobao “Jesulín” i suc.
M’acomiado del Juan Carlos. A ¾ de 8 surto de l’alberg. Els cotxes encara van amb llums. La temperatura i el dia és ideal. Els primers quilòmetres, malgrat les contínues pujades i baixades, es fan bé.
Passo per Villaoril i altres pobles i aviat arribo a Navía, on tot està tancat. La ria de Navía a aquesta hora té una llum espectacular.
Passat Navía tota la baixada anterior s’ha de tornar a recuperar. Pujades, rotondes... desviació a Xarrio. Es travessa la línia FEVE per sota i aviat s’arriba a La Caridad. Continuo recte sense aturar-me per entrar al poble. Ara la carretera és més plana: la densitat de trànsit està bé. Segueixo la N-634 cap a Tapia del Casariego. Em sap greu no passar per l’alberg malgrat les bones referències però el dia d’avui és complicat (albergs i orografia).
Aquesta darrera part fins a Ribadeo és més plana. Abans d’arribar a Barres veig un bar obert i entro a fer el segon esmorzar. Des de dintre veig passar als italians i al Berna.
Arribo a Barres i seguint la guia em desvio de la nacional per anar cap a Figueras. És una comarcal molt estreta però que en dos quilòmetres només ha passat un cotxe. Arribat a Figueras pregunto per anar a Ribadeo. Uns senyors m’indiquen cap a l’autovia (a la qual no puc accedir). Retorno i una senyora em diu que entri a la rotonda i agafi l’opció “Area de descanso”.
És un vial paral·lel a l’autovia i que acaba en una àrea de descans, tocant la ria de Ribadeo. Passo pel pont de los Santos per la zona de vianants. La vista és espectacular!!! He arribat a Galícia!!! En Ribadeo busco l’Oficina d’Informació i Turisme que encara no ha obert. Allà trobo a la Sílvia (Valladolid – Bolívia) amb la qual faré l’etapa Ribadeo – Lorenzà.
Sortim buscant la carretera Lu-2507 que està passat el camp de futbol i una mica abans de l’estació FEVE, on s’acaba el carrer.
Agafo la carretera per “intuïció” i quan porto uns 500 metres d’intensa pujada pregunto a una senyora (per assegurar-me) i em diu que és tot el contrari (m’envia a la N-634 que va a La Coruña). Abans de desfer el camí, li preguntem a un senyor que està treballant amb el tractor i que amablement para el motor. Ens diu que anem bé i ens dona les direccions. Cal anar a Vilela, després San Vicente i passada una rotonda (que trobarem a uns 15 o 20 Km) cap a Vilamar. Entre Vilar i San Vicente trobem un bar obert i és l’hora de dinar. Un entrepà de tonyina amb tomàquet va bé.
Després d’un descans merescut, continuem amb un sol de justícia (34 º C). Primer la carretera és relativament plana però arriba un moment que comença la part dura. Fins i tot, donat que no hi ha trànsit, circulem per la vorera de l’esquerra per aprofitar la mica d’ombra que hi ha dels eucaliptus.
Aquesta puja arriba a 285 metres i després en la rotonda surt indicat Villamar. Ara la carretera és totalment en baixada però està en molt mal estat i amb molta ombra banda i banda. Al final, una pujada d’un quilòmetre ens porta a la N-634. La incorporació és una mica perillosa però a partir d’aquí són 4 o 5 quilòmetres per arribar a Lorenzà. Passades les 16:00 arribem a un bar on ens segellen i prenem una coca-cola i ens animen per acabar el camí.
Arribo a l’alberg i em donen la benvinguda els italians i en Berna. L’alberg, sembla que està complet, però diuen que ni hi ha problemes perquè obriran el poliesportiu.

Desplego la rutina del pelegrí i després vaig a comprar al poble, donat que demà és diumenge i tot estarà tancat. Compro fruita i per l’esmorzar.
Després ve la Susi (hospitalera) i fitxa als pelegrins. M’hauré d’esperar a les 21:25, que serà quan torni per conduir-nos al poliesportiu. Finalment, trobo una plaça vacant a l’alberg i puc quedar-me.
Anem a sopar a un bar del poble la Sílvia, una noia de Pamplona i el Vicente (Vilanova i la Geltrú). La conversa s’allarga i al final vaig a dormir a prop de les 23:00.L’etapa ha estat de 71 Km.

Divendres, 20 d'agost de 2010

Divendres 20 d’agost de 2010

Em llevo a ¼ de 8 quan la majoria ja ho ha fet. Miro com estan les dues càmeres que havia deixat de prova durant la nit. Una està desinflada (té punxada), l’altra no. Un dels nois d’Albacete té problemes amb una roda i li dono una càmera i li deixo eines.
Amb l’ajut del Rubén (Múrcia) arreglo la càmera punxada.
Una mica abans de les 9:00 vaig al restaurant on havia sopat i esmorzo: llet, torrades i suc de taronja. Arriba el Rubén i fem el cafè junts. Ens acomiadem amb una foto que ens fa l’hospitaler. La sortida del poble (Soto de Luiña) és per la N-632a direcció Novellana.
Els primers dos quilòmetres salven uns 150 metres de desnivell. El Rubén va al meu pas (o jo al seu). No puc anar a més de 6 Km/h. Hi ha moments que el camí dels que van a peu se separa per una senda però després d’uns metres torna a sortir a la N-632a. Arribat a la rotonda del cementiri es fa més pla.
La carretera és poc transitada degut a l’autovia i té molta vegetació, cosa que fa que de vegades passi per un túnel d’ombra. Es passa per Albuerno, Novellana (el poble més important), Castañeras, Ballota (on em salto involuntàriament un taller mecànic per donar-li aire a la roda), Santa Marina, baixada i pujada a Tablizo. Miro enrere i veig un cicloturista que vaig veure ahir. Em saluda i ens presentem. Es tracta de l’Alberto d’Alcalá d’Henares (Madrid). Ha dormit al ras al costat d’un penya-segat. Volia veure la posta de sol. Una mica més tard ens avança l’Stefano que ha deixat enrere al Filippo. Passem per Cadavedo on els italians ens deixen. Continuo amb l’Alberto, anem xerrant i fent fotos. Ell moltes vegades es desvia per camins de terra i més endavant ens tornem a trobar.

Passem per Querúas i Cueva on es passa per sobre del riu Esva, que porta una aigua molt clara i té uns peixos molt grans. Després hi ha una pujada que ens porta a un mirador on es veu la desembocadura del riu Esva i la platja de Cueva. Uns quilòmetres més endavant ens porten a una llarga recta que va a Almuña. Miro endarrere i no veig l’Alberto, que es deu haver parat, però vull arribar a Luarca abans que tanquin les botigues. Arribo quan falten 10 minuts per la una, després d’una baixada forta amb contínues corbes que passa per sota d’un viaducte. Només d’arribar pregunto per aquesta botiga i un senyor m’ho indica. Seguint les seves instruccions per anar a la botiga me’l torno a trobar (hi ha molts cotxes) i em recorda com anar. La botiga està a la sortida del poble cap a Ribadeo. La trobo, compro la càmera i la noia m’informa que estan en festes (San Timoteo). Faig una petita visita pel centre del poble i em saluden dos senyors: un de Vila Real i un altre de Madrid.
El senyor de Vila Real em diu que porto poc aire. Torno a la botiga a veure si m’ho poden arreglar. Quan arribo està tancat. Mirant a veure quin és l’horari em trobo als italians i al Berna.
Els continuen el seu camí. Una senyora que surt de l’edifici del costat de la botiga m’informa que els amos viuen al davant. Truco a l’interfon i baixa la senyora que molt amablement em ven una coberta. M’informa que hi ha una benzinera direcció Cadavedo i una altra direcció Ribadeo.
Agafo la direcció que em va bé pel camí però sortint de Luarca hi ha una pujada, que faig caminant amb un sol de justícia.
Quasi arribant a dalt de tot, abans d’arribar a una rotonda hi ha una casa a mà esquerra. Un noi que viu allà ve a saludar-me. Li explico les meves “aventures” i es queda molt sorprès. Deu tenir 8 o 9 anys, em diu que no sap on està Irún.
S’ofereix a donar-me aigua de casa seva, cosa que accepto.
Les seves germanetes em saluden i una d’elles em dona una pedra de record. La seva mare riu.
En el poble de Liluir (segons la guia) i Santiago (segons la retolació) paro en un bar de carretera per prendre dos pinxos i una cervesa. Després arreglo la roda amb l’ajut d’una noia i el seu pare (gallecs). Són dos cicloturistes que volen arribar avui a Ribadeo. M’ofereixen aigua fresca, que també accepto. Agafo la bicicleta amb la roda del davant mig inflada i m’incorporo a la carretera amb molta dificultat per l’elevat trànsit. En aquest tram no hi ha autovia i aquesta carretera absorbeix tota la circulació. Fa constants tobogans però a favor és que hi ha vorera, per la qual circulo.
En un moment en que em quedo sense vorera els dos sentits se separen, quan es tornen a unir estic a punt d’arribar.

Quan arribo a Piñera agafo les primeres fletxes que van cap a l’alberg. Una rampa molt forta i hi ha un moment que les fletxes m’indiquen l’interior d’una casa. Entro i em presento a l’hospitaler. Jo mateix omplo la meva fitxa i ell fa la fotocòpia del DNI. M’explica on està l’alberg. Li pregunto per sopar i en aquesta mateixa casa fan menús. Trio un de crema de carbassó, macarrons amb tonyina i postre. Li dic que vindré a les 20:30. Em diu que li pagui després. Vaig cap a l’alberg i quan arribo només hi ha dos o tres nois estrangers (en la majoria d’albergs, els pelegrins són estrangers, bàsicament alemanys). Dutxa, renta la roba i escriure el diari. Aquesta és la senzilla rutina del pelegrí.He sopat a casa de l’hospitaler un menú molt correcte i abundant. El tracte amb la senyora ha estat molt familiar. Són de l’Sporting de Gijón. M’acomiado d’ells dient que si torno per aquí passaré a saludar-los.

Dijous, 19 d'agost de 2010

Dijous, 19 d’agost de 2010

A ¼ de 8 em llevo i començo a fer les coses habituals, mirant de no fer soroll en la cabana. Quan torno del lavabo m’adono que la roda de darrere està punxada (ja he perdut el compte!!!)
Esmorzo tranquil·lament i després començo el procés. Li dono la pressió necessària per acabar de donar-li en una benzinera. El Berna se’n va i em diu que ja ens trobarem. A prop de les 9:00 surto del càmping cap a Gijón, desfent el camí que vaig fer ahir a la tarda. El dia està ennuvolat i sembla que no passaré calor. A 2/4 de 10 estic en el centre de Gijón, on tot està tancat i només hi ha banyistes matiners i alguns que van corrent per la Playa de San Lorenzo. Pregunto per anar a Avilés i m’informen molt bé: Port – La Calzada i Avilés.
El port de Gijón té uns carrerons estrets, amb sidreries, després ve el port pesquer i després el port d’embarcacions grans.
La Calzada no és cap poble, és un centre comercial.
Finalment, agafo l’As-29 que és la carretera comarcal que uneix Gijón amb Avilés. Inicialment, la carretera és tranquil·la i les pujades són suaus.
Aprofito una benzinera per donar pressió i més endavant un bar per fer el segon esmorzar. A mida que un s’acosta a Avilés, la densitat de camions és més gran i es veuen més empreses, xemeneies i un polígon industrial de 4 o 5 quilòmetres de llarg.
Entre la forta industrialització i el dia gris, li donen a Avilés un caràcter fosc. Quan arribo a Avilés m’encamino al centre històric.
Veig la plaza del Ayuntamiento, l’església de San Nicolás de Bari i el Conservatorio.
És un ciutat que enganya: el centre està molt ben cuidat i arreglat, molt agradable.
Desfaig el camí pel carrer Ruíz Gómez i a mà esquerra segueixo l’avinguda del Muelle. A la dreta em queda el port i la ria d’Avilés. Passo davant l’estació d’autobusos i en una rotonda giro a l’esquerra cap a Deportes Roxin. Compro una càmera i pregunto per anar a Cudillero. Sortint de la botiga d’esports hi ha una botiga de fruita on faig l’avituallament.
Segueixo l’avinguda de Lugo fins al final i després cap a l’esquerra passant per Piedras Blancas. Aquest tros és pràcticament urbà (d’Avilés) i s’ha d’anar amb molt de compte dels autobusos, camions i cotxes. En Piedras Blancas veig un forn obert, des d’on es pot vigilar la bicicleta i entro per dinar: dos trossos d’empanada, una coca-cola i endavant.
És la una i la calor comença a apretar de valent. Un ciclista m’anima quan m’estic posant crema en la cara, braços i cames. La carretera va pujant però es fa bé. Abans d’arribar a la desviació que va cap a l’aeroport d’Astúries, la N-632 està tancada per un esllavissament (ja m’ho havien dit).

Continuo i en arribar a la benzinera hi ha unes tanques, que sortejo i continuo. Després hi ha una forta pujada i cap a la meitat es veu l’efecte de l’esllavissament sobre la carretera.
A dalt del port hi ha un bar obert i entro per fer un descanset.
Els homes del bar m’animen per anar a Cudillero, dient que és fàcil, malgrat les pujades que queden.
Es passa per un pont sobre la ria de Pravia (sobre el riu Nalón) en el qual, desgraciadament, no em puc aturar.
Hi ha una baixada a Soto del Barco i després una pujada a Muros de Nalón. En la pujada a Muros de Nalón, miro enrere i veig dos cicloturistes. Abans d’arribar a dalt, el que va més ràpid el tinc a 50 metres. M’adono que és l’Stefano. Esperem al Filippo i ens saludem. M’informen que el Berna encara està dinant en Avilés. Anem els tres junts cap al Pito, on ells es queden i jo continuo cap a Soto de Luiña. Al cap d’uns minuts surt la desviació a Cudillero i m’informen que Soto de Luiña està a uns 11 o 12 quilòmetres. Pujades i baixades es van succeint però ja queda menys. En una baixada em salto una desviació xacobea a la dreta i passo per un viaducte que en la seva sortida només permet la incorporació a Luarca – A Coruña i la Cu-6. He d’agafar la comarcal a la força i entro en unes cases aïllades on rebo informació contradictòria. Primer giro a la dreta i al cap de 100 metres una senyora des de casa seva em diu que és al contrari. La senyora té raó.
Aquesta carretera és la més tranquil·la que he vist avui. Em porta a un mirador des d’on es veu la Playa de San Pedro, on paro i em menjo una pera.

Baixant a baix de tot, ja surt la desviació a Soto de Luiña (1,5 Km). Arribo al poble on em trobo dos cicloturistes d’Hellin (Albacete). Estan dubtant si quedar-se o continuar. Com que jo ho tinc clar, vaig a les antigues escoles on ja hi ha uns quants pelegrins. Una noia estrangera em diu que passi i deixi el sac.
Després vaig al bar Ecu on la cambrera m’informa de la inscripció i credencial. També m’informa que a les 19:00 vindrà l’hospitaler i li podem fer preguntes o aclariments.
Torno a l’alberg i la rutina de cada dia: dutxa, rentar la roba i el diari. Espero que l’alberg no s’ompli i pugui dormir en llitera. La noia del bar m’ha assegurat que en cas que s’ompli, obriran algunes aules i ens donaran matalassos. Estic salvat!!! Em sembla que m’ho mereixo després de 72 Km.A la nit vaig a sopar al Restaurant regentat pel Pepe (hospitaler de l’alberg) que a les 19:00 ens ha fet una explicació plurilingüística de l’etapa de demà. Em trobo als nois d’Hellín (Albacete, Pepe i Paco). Sopo amb ells una amanida de pasta, sardines amb patates i macedònia.

Dimecres, 18 d'agost de 2010

Dimecres, 18 d’agost de 2010

A 2/4 de 7 em llevo, donat que és obligatori sortir abans de les 8 i només hi ha un WC per sexe. Més de la meitat s’han llevat i alguns han marxat encara que és de nit.
Faig la rutina diària i quan vaig a muntar les alforges, sorpresa!!!
La roda de davant està punxada!!! No és la primera vegada però igualment m’incomoda. En Berna (cicloturista de Montgat) em dóna una idea: canviar la roda, donar-li una mica de pressió i anar cap a Colunga.
L’altra opció és anar caminant 4 Km a Ribadesella a una benzinera.
Prenc la primera opció. En Berna m’ajuda a treure la roda i l’Stefano (Vicenza) a posar el parxe. De mica en mica, tots van marxant i s 2/4 de 9 puc sortir de l’alberg. Abans dono ànims a dues noies de Barcelona que porten una col·lecció de butllofes als peus.
Agafo la N-632 cap a la dreta i comença una baixada amb revolts i al cap de cinc minuts es passa per la sidreria de la nit anterior.
Segueixo la N-632 i en Berbes li pregunto a un senyor que treballa en el camió de la brossa on es pot donar pressió a la roda.
Arribo a Caravia Alta i esmorzo al segon intent (en el primer, el bar obria més tard). Quan arribo al bar em trobo al Berna, al Filippo i l’Stefano.
Esmorzo i continuo fins a Colunga. Colunga és la capital del Concejo del mateix nom i una de les dues comarques de la sidra (Colunga i Villaviciosa). En l’Oficina d’Informació i Turisme em donen mapes i continuo el camí. Per aquesta part la carretera és tranquil·la però sense vorera.
Es va guanyant pendent de mica en mica i travessant per sobre o per sota de l’autovia A-8.
Abans, en la Isla veig en Carlos que es para en un bar. El canvi de comarca és un cim d’un port de més de 200 metres de desnivell. Continuo a bon ritme fins a Villaviciosa.
A l’entrada em trobo al Berna en una terrassa. Em prenc una Coca-Cola amb ell i ens acomiadem. Vaig a una botiga de bicis per canviar el vidre de les ulleres, fent la gimcana consegüent. Després de dinar en un bar contigu a l’Estació d’Autobusos (ALSA) surto cap a Gijón. M’esperen uns 27 – 28 Km durs. No faig cas a la recomanació de la noia de l’Oficina d’Informació i Turisme de Colunga i continuo per la N-632. Sortint de Villaviciosa la carretera puja sense descans, veient que l’autovia es queda en la fondalada. Quan porto uns 200 metres de desnivell li pregunto a un ciclista a quin desnivell s’arriba i em diu que a uns 200 mes (impossible!!!). Acaba tenint 285 metres i els 9 Km els faig només amb una parada. Quan s’arriba a dalt (Pedroso i Sariego Muerto) hi ha un tros de suau baixada (tant de bo duri fins a Gijón – Xixón).
S’avança ràpid, fins a una baixada més pronunciada que porta a Arroes. Es travessa el riu España i a partir d’aquí els 10 Km que queden són de trencament total. Passat el Camp de Golf de Gijón (de titularitat pública!!!) es veu Gijón, tot i que encara queden 5 Km.
Es continua baixant i després d’unes rotondes es veu la Universidad Laboral de Gijón, després es passa per l’estadi del Molinón, la plaça de toros i un carrer molt llarg porta fins el centre històric. Un carrer cap a la dreta i estic en la Playa de San Lorenzo. M’informo del tema de l’allotjament, que aquí serà complicat.
Passant per un carrer, un crit em fa aturar-me. És el Filippo que està en la porta d’una pensió. El seu company i el Berna estan “negociant”. El tema és complicat. Finalment, els italians es queden en la pensió i nosaltres reculem al càmping de Deva. Són 6 Km a més a més, per on havíem passat abans. Arribem al càmping on ens atenen amb molta amabilitat i es dóna el donatiu.

Per sopar ens informen d’un bar que està a 1 Km. La veritat és que després del dia (punxada, kms, cerca d’allotjament) no em ve de gust moure’m.
En la botiga del càmping compro uns trossos d’empanada, una cervesa sense alcohol i fruita. Aquest serà el sopar.
Demà m’espera l’equador asturià i una de les etapes més dures. Amb una mica de sort, no arribarà cap pelegrí més i serem només dos.
A l’hora de sopar comprovo que la síndria és dolentíssima. Finalment, han arribat dos nois “anglesos”, que entre la festa que porten entre tots dos i les dificultats idiomàtiques... les informacions que donen de la seva etapa no quadren amb el mapa.
L’etapa ha estat de 77 Km.

Dimarts, 17 d'agost de 2010

Dimarts, 17 d’agost de 2010

A partir d’1/4 de set comencen a llevar-se els més matiners. Pels vidres del poliesportiu entra la llum dels fanals exteriors.
A les 7, decideixo llevar-me (només hi ha 7 o 8 que encara no s’ahn mogut) i a les 8 estic a punt.
Quan anava a rentar-me m’he acomiadat del Xavi. Surto del poble seguint les fletxes grogues i aviat hi ha una forta baixada cap a la N-634. M’incorporo i passo per l’hostal Oyambre (ens havien recomanat per esmorzar perquè obre a les 7:00) però decideixo continuar una mica més.
Esmorzo en el poble de La Franca (bar La Granja) un esmorzar d’oferta (torrada gran, cafè amb llet i suc natural per 3,00 €. Al cap d’uns minuts pedalant avanço al Xavi i ens acomiadem definitivament. Es passa per Buelma, Pendueles i altres pobles amb una densitat de trànsit important per aquella hora però no hi ha cap problema perquè la vorera és ampla. Arribo a Llanes abans de les 10:00 (les 9:50) quan l’Oficina d’Informació i Turisme encara no està oberta. Pregunto per una botiga de reparacions de bicicletes. M’informen de dues. La primera no és possible: el mecànic comença a treballar a partir de les 12:00 després dels festius. Ahir va ser San Roque com ho demostra les guirnaldes del poble.
A la segona botiga tinc sort però m’ho tindran a partir de les 11:00. Aprofitaré el temps per fer turisme. Visito el carrer principal on està l’Ajuntament, després vaig a la part marinera per veure els Cubos de la Memòria.
Torno per veure la Basílica i una Torre de defensa medieval on està l’Oficina d’Informació i Turisme.
Quan arribo a la botiga el noi fa els darrers retocs a la meva demanda. Compro un joc de pastilles de frens (no en porto). A ¾ de 12 surto cap a Ribadesella per la carretera As-263. La sortida és complicada: obres, pintura en passos de zebra, molta circulació però finalment s’acaba. Aquesta carretera no té vorera (uns 10 centímetres) i l’avançament per part dels cotxes em fa sentir-me més concentrat. Passo per Poo (Km. 400 de l’aventura), Celorio (amb una baixada molt pronunciada), Barro, Niembro i paro en San Antolín de Bedón per veure el monestir cistercenc. Després d’una recta d’uns 500 metres s’arriba a la platja de San Antolín, que observo passant per la vorera que està habilitada per cicloturistes.
Em fa molta enveja dels banyistes però no puc prendre un bany malgrat les ganes.
La carretera té molts tobogans però comparat amb els dies anteriors es fa molt bé.
Passo per Nueva (el poble més bonic d’Astúries l’any 1953, segons diu el rètol de l’entrada al poble) però no entro a comprovar aquesta excel·lència. Un parell de poblets més m’acosten a Ribadesella tenint l’autovia del Cantàbric a la meva esquerra.
Arribo a Ribadesella per una baixada molt ràpida amb un parell de revolts. Busco i trobo fàcilment l’Oficina d’Informació i Turisme on em posen el segell i m’informen molt amablement.
Travesso el pont sobre el Sella per anar cap a San Esteban de Leces i quan vaig per segona línia de mar pregunto a un senyor que té pinta de ser del poble, on es pot menjar amb la bicicleta al costat. Ell mateix m’acompanya a la línia de platja (Playa de Santa Marina) i en el darrer xiringuito menjo una ració de patates amb all i oli i una sense alcohol. Les patates es fan esperar tot i que cada vegada que passa el cambrer em diu que ja me les porta.
Aproximadament a les 15:00 hores, surto de la platja, preguntant-li a un socorrista quin és el camí. M’informa i m’anima. Em diu que són uns 10 minuts en bicicleta (acabaran sent 40).
Avanço a una parella de pelegrins que van en la mateixa direcció. Primer una gran recta, que acaba en una rotonda amb un vaixell al mig. Després carretera més estreta (també asfaltada) que va cap a San Pedro (aquí, San Pedru, com indica un rètol modificat amb pintura). I el perfil de la guia no estava errat! Els últims quilòmetres (sort de la vegetació!!!) tenen una inclinació del 8 % al 19 %). Evidentment, els trossos més durs, caminant.
Arribo a les 15:40 a l’alberg, truco i una senyora treu el cap per la finestra. Al cap d’un minut obre la porta i comença l’interrogatori i les pegues. Reprodueixo el diàleg:

Hospitalera: ¿De dónde viene?
Jo: De Barcelona.
Hospitalera: No, no. ¿De dónde ha salido.?
Jo: De Irún.
Hospitalera: No, no. ¿De dónde ha salido hoy?
Jo: De Colombres, primer pueblo de Astúrias.
Hospitalera: ¿Y cuántos kilómetros ha hecho hoy?
Jo: He hecho 59 Km.
Hospitalera: Pues esos kilómetros para bicicleta son pocos. En bicicleta se han de hacer más: 80 o 100. ¿Por qué ha hecho tan pocos?
Jo: Porque me he tenido que parar en Llanes a arreglar la bicicleta y he estado dos horas, porque hace mucha calor y estoy cansado. Además he hecho 59 Km.
Hospitalera: No puedo acogerlo, aunque ha sido el primero en llegar.

(Crec que val la pena fer la transcripció textual del diàleg)

Finalment, em diu que passi la bicicleta però que no em consideri acollit. Accepto.
Entro, em fitxa, em posa el segell, li pago 5,00 €, m’ensenya les dutxes, el lavabo, el jardinet...
Després de dutxar-me i quan estic fent la bugada, em diu que posi el sac en una llitera. Després departeixo amb la parella que he saludat en Ribadesella (són d’Irún) i amb un noi que va sol (Torredembarra). Mentrestant, arriben dos cicloturistes italians. A les 17:15 em puc considerar “legal”. Per sopar hauré d’agafar el bus (Ribadesella – Gijón) que va al poble més proper, Torres) per anar a un bar que està obert. Això sí, hauré de tornar abans de les 22:00 a l’alberg (ho diuen els rètols, la mateixa senyora i les guies publicades, que en saben del geni de l’hospitalera).
A més de la parella d’Irún, del noi de Torredembarra (Carles), conec a un noi de Manacor (en Toni) i dos nois de Cantàbria (al costat de Güemes).
Per sopar, agafo el bus que porta a Torre, i para davant del bar - sidreria on fan menús especials amb un 10 % de descompte.
Amanida, lluç i flam, tot per 11,00 €.A les 22:00 tothom està a la llitera, el silenci és absolut i algú fa una estona de lectura amb un microllum.

Dilluns, 16 d'agost de 2010

Dilluns, 16 d’agost de 2010

L’alarma em desperta a ¼ de 8. Començo amb la rutina de cada dia, que encara que amb una certa pràctica, porta el seu temps.
Trec la bicicleta fora de l’habitació per anar ficant l’equipatge i quan vaig per la meitat m’adono que la roda del darrera li falta aire. Desmunto el portabultos per començar a arreglar la punxada i a la meitat del procés em ve al cap la idea d’anar a la benzinera a inflar-la (potser no està punxada). El pare del Miguel em saluda i li comento el problema. Després d’un quart d’hora estic de tornada. Sembla que no estava punxada.
Carrego tot en la bicicleta i saludo a la Maria José (treballadora de l’albergue Paradiso). El Miguel m’ha preparat l’esmorzar tot i que li havia dit que no. Esmorzo i després del comiat amb les fotos de rigor surto a 2/4 de 10.

Agafo el camí de terra cap a l’església de Santiago (s. X) per no perdre l’altitud que tinc en aquest punt. Aviat s’acaba el caminet i comença una carretera asfaltada més costeruda. Arribo a la rotonda de la carretera de Suances – Santillana (s’està construint) i continuo en pujada (uns 2 o 3 Km) fins que arriba la baixada a Santillana. En Santillana poso el segell en l’Oficina d’Informació i Turisme i entro en el poble. Em trobo en la Colegiata a un pelegrí de Las Palmas. Intercanviem paraules i ens fem fotos mútuament. En la Plaza Mayor em fan una foto uns italians. Surto del poble i agafo la carretera Ca-131 a mà dreta. Falten uns 20 Km per a Comillas. Passo per Oreña, Caborredondo y després d’uns quilòmetres de puja i baixa es veu a la distància Cobreces.
El doble campanar de l’església és espectacular. Arribo a Cobreces (que està en festes de San Roque) i pregunto en una església molt petita on es pot posar el segell. M’envien al monestir cistercenc. Truco a la porta i surt un monjo, que em marca la credencial i em diu que em veu amb molta energia. Em diu que posi jo mateix la data, que ell no sap escriure.
Continua el puja i baixa fins a Comillas. L’arribada és complicada perquè hi ha molt estiuejant que va a la platja. Passo pel monument del Marqués de Comillas, per l’Àngel Exterminador i deixant a la dreta la Universidad Pontifícia, arribo al Palacio de Sobrellano. Passo per l’Oficina d’Informació i Turisme i per la font de los Tres Caños. Surto del poble i continuo cap a San Vicente de la Barquera.
Algun ocupant d’un cotxe m’anima amb un crit d’”Indurain”, un altre “desgraciat” fa un crit per la finestra i estic a punt de caure.
Passo pel poble de La Rabia i per la seva ria, després per la ria Capitán i a la dreta queda la platja d’Oyambre. Abans d’arribar a La Revilla veig que la roda de darrera té poc aire i se’m passa pel cap que probablement al matí estava punxada. Des de La Revilla a San Vicente de la Barquera tot és baixada (espero poder arribar).
Passant una rotonda abandono la comarcal i agafo la N-634 cap a Oviedo. Passo pel Puente de la Maza i encara que no puc aguantar la respiració (és molt llarg anant en bicicleta) si demano un desig (que al final no s’acabarà complint).

L’entrada a San Vicente de la Barquera és caòtica, pròpia d’un poble molt turístic i en festes. Arribo al centre i en un cartell em situo i miro on està la benzinera més propera. Passo per l’Oficina d’Informació i Turisme caminant, travesso el Puente de la Barquera (“no sense dificultats”) i continuo per una pujada d’un quilòmetre, molt pronunciada i amb un calor de justícia. Avui els núvols gallecs estan de festa. Arribo a la benzinera, poso aire a tope, compro una ampolla d’aigua i espero poder arribar a Unquera.
En la benzinera m’informen del taller Kubala (un taller Michelin, de reparació de punxades que hi ha entrant a mà esquerra). Un senyor em diu que quasi tot és baixada i que si vull puc passar per Curdón per veure la platja (opció desestimada).
Mentre vaig cap a Unquera em passen dos cicloturistes que volen arribar avui a Llanes però que han sortit una mica tard. Amb la roda a mitges arribo a Unquera i localitzo el taller.
Veig un operari que entra en la porta i tanca. Pico a la porta i li explico. Em diu que d’acord, però que a partir de les 16:00.
M’espero al costat, en el Bar la Granja, on prenc un pinxo de truita amb xoriço, un d’empanada de bonito, una cervesa sense alcohol i un cafè (tot per 5,00 €). A més, em menjo un plàtan que em quedava (havia comprat fruita en un poble abans de passar per Cobreces). Una noia que estava en la taula del costat em pregunta si sóc de Mataró i em diu que ella és de Premià de Mar. Li explico detalls de la zona i li passo informació de càmpings i albergs. Mentre es fa l’hora parlo amb un senyor gran del poble. A les 16:00 vaig al taller, explico i em responen que em posaran el parxe però jo ho he de muntar i desmuntar tot. Aprofito i arreglo aquesta punxada i la de Liendo (2 €. A les 17:00 passades ho tinc tot a punt. Arribo al centre d’Unquera seguint les fletxes compostel·lanes i pregunto. M’informen que no hi ha alberg, només hotels i que l’alberg més proper està a Colombres. Passo pel pont de la ria de Tina Mayor i entro en la comunitat autònoma d’Astúries (no puc deixar constància gràfica). Ara m’espera un petit “Mortirolo” de 2 Km a un 9 – 10 % de desnivell. A les 17:30 faig el cim. Segueixo les fletxes i acabo fora del poble. M’indiquen on està l’alberg. Arribo i està complet (és de Turismo Activo). Allà mateix m’indiquen un hostal o anar al poliesportiu. Com que sóc un pelegrí quasi ortodox, vaig al poliesportiu, no sense preguntar.
Quan arribo observo (encara que el meu cos comença a sentir-lo) la duresa compostel·lana. Una vintena de pelegrins caminants estan estesos en matalassos per les diferents bandes de la pista esportiva. Vaig a la taula on està el recepcionista. Em presento, faig els tràmits administratius, consells, experiències (és un exciclista) i jo sóc l’únic “bicigrino” del pavelló.
Em dutxo, faig la bugada i encara no sé el que soparé. El que sí és segur que aquesta primera nit asturiana, gaudiré del confort d’un matalàs de gimnàstica i que silenci (ara a les 19:30 ja hi és) està garantit.
Les cares i els cossos dels meus companys així ho auguren. L’etapa ha estat de 58 Km (no està malament després de les punxades i avaries). Ah!!! El noi de la recepció es diu José Maria.
El menú del pelegrí per sopar ha estat molt correcte: pasta amb xoriço, pollastre amb tomaquet i fruita (8,00 €. Mentre sopava he conegut a un noi (Xavi) d’un poble al costat de Vilarodona (Tarragona).

Diumenge, 15 d'agost de 2010

Diumenge, 15 d’agost de 2010

Em desperto a les 7:00 i veig que avui els núvols gallecs són matiners. A les 8:00 quasi estic preparat després d’una divertida gimcana d’ascensor, bicicleta i alforges. Quan ho tinc tot preparat he de deixar les claus i aprofito que baixa un dels dos pelegrins (basc) i em vigila la bicicleta per poder tornar les claus. Xerrem una estona i ens acomiadem. Abans de sortir de Colindres pregunto a un ciclista perquè m’informi de com anar a Santoña. Em diu que ell farà el camí al setembre. Segueixo i al cap d’uns deu minuts aquest noi amb els seus amics m’atrapa. El segon núvol gallec em ve a visitar però no m’aturo.
El camí és entre maresmes i ponts. La quantitat i diversitat d’aus és enorme. Hi ha pescadors en barques i d’altres amb canya des dels ponts. Arribo a Santoña i vaig cap al centre a esmorzar. Prenc un cafè amb llet, un croissant i un suc de taronja (5,20 €. La noia em fa un croquis de com anar a Noja. Una rotonda, una altra i fins a cinc, finalment la senyalització de Berria i Argoños.
El camí és pràcticament recte sobre les maresmes. A la dreta queda el penal del Dueso.
Ah! Abans d’arribar a Santoña hi ha un centre d’observació d’aus (Las arenillas).
Es passa per Argoños, Copillo, Noja i continuo per la Ca-141 que va a Santander. Quan passo a l’altura de Bareyo em desvio per veure l’ermita de Santa Maria de Bareyo (romànica). Parlo una estona amb la senyora que fa el manteniment de l’església. Després, continuant aquesta forta pujada passo per Bareyo, després per Gancedo i aquí ja surt anunciat l’alberg de l’Abuelo Peuto (parada obligatòria).
Passat el poble, a l’esquerra surt la indicació i després d’una forta baixada pregunto a una senyora que va amb unes vaques. Em diu que està a 400 metres, després d’una pujada que no vull mirar i que, evidentment, faig caminant.
Arribo a l’alberg i l’hospitaler em saluda i em pregunta si faré nit. Són les 12:00 (aproximadament) i li dic que continuaré, m’ofereix galetes, aigua i fruita de l’entorn (pomes i peres). La parada s’allarga uns 40 minuts. Li ensenyo la guia, comentem el camí... i ens fem una foto de comiat.
Desfaig el camí i a un quilòmetre, cap a l’esquerra (sentit Somo) per passar per un poble que no recordo després d’una carretera entre eucaliptus. Arribo a una rotonda on s’agafa el carril bici que va a Somo. Són uns set quilòmetres (aproximadament) però en una única recta, que acaba en un parell de rotondes. Baixo al poble i pregunto per l’embarcador. Arribo quan falten cinc minuts pel proper trajecte. Trec el bitllet i la noia em diu que són 2,30 € i si vull que passi la bicicleta, 2,30 € més. En aquell moment se’m passa pel cap una qüestió: abandono la bicicleta ara? Potser és el moment!!!
Pujo a la barca amb l’ajut de l’operari i aprofito el trajecte per veure el paisatge, fer fotos i respondre als comentaris d’un nen molt petit, que li feia gràcia la bicicleta, les ulleres i el casc. Abans d’arribar a Santander, la barca s’atura un moment en Pedreña. A la dreta hi ha un illot que el seu nivell sobre el mar varia segons la marea. Hi ha dunes i la vegetació pròpia. Al fons, Santander.
A mida que s’acosta al final, la densitat de barques és superior. Trec la bicicleta i continuo els senyals que ara estan al terra: una fletxa, la vieira i una creu.
Surto de Santander, no sense problemes i després de preguntar diversos cops. La referència és Valdecillas (hospital). El passo (és queda a l’esquerra) i després d’una forta pujada, una rotonda i les inseparables obres, arribo al final de la pujada i triple pregunta. Una senyora m’indica cap a un costat (entrada a l’autovia). Li dic que ho tinc prohibit. Una noia em dona la mateixa resposta. Finalment, un senyor en diu que torni cap a enrere i en la primera rotonda agafi la primera sortida a la dreta (els bombers) i després un parc. Efectivament!!!
No surt anunciat Torrelavega. Indica una nacional a Burgos i una altra a Palència. És la de Palència. Un cop encaminat paro en el primer bar obert. Demano una ració de musclos i una sense alcohol. Estan fent MotoGP de Brno. La noia del bar és dominicana i com que avui som diumenge tot està alineat: sembla que ha anat a pescar els musclos.
Després de 45 minuts, arriben els musclos que em menjo al moment i continuo. Forta pujada a Peñacastillo, continuo cap a Santa Cruz de Bezana. Passen pocs cotxes, pelegrins caminant o en bici cap, els polígons industrials tancats. Arribo a Arce després d’un port curtet (un parell de quilòmetres) però que es fa dur després de més de 50 Km. Baixo i passo per un pont sobre el riu Pas. Aquí la senyalització és cap a la dreta. Miro el mapa i veig el camí groc (Camino de Santiago) i el camí gris (nacional). Em falten 13 Km per a Torrelavega.
En el mapa hi ha una indicació d’un camí “extraoficial” paral·lel a la via del tren FEVE que estalvia uns 7 Km. Agafo aquesta opció. Al final d’unes pujades i unes rotondes en obres i amb un semàfor (només hi ha un sentit) intento trobar el camí “estalvi” (que no trobo). Però veig una fletxa groga cap a Mogro a 1,5 Km. Agafo el camí (en pujada i amb herba) que faig caminant, que no s’acaba mai i que després passa a ser asfaltat. Arribo a Mogro sense haver vist l’alberg (volia el segell) i continuo cap a Cudón (forta pujada, baixada...) Al fons es veu Suances i el riu Saja-Besaya. En una rotonda, aturo a un cotxe i m’indica que he d’anar cap a Requejada per passar la Solvay. Tant de bo hi hagués un pont!!! Una pujada de més d’un quilòmetre, em torna a posar a prova. Després d’una baixada, una llarga recta i arribo a Requejada. Ja es veu la Solvay. Abans d’arribar a la Solvay es passa per Barreda. Gir a la dreta en un pont que travessa el Saja-Besaya. En la rotonda indica per una banda Santillana – Altamira i la primera sortida és a Suances. Agafo aquesta i després d’un parell de quilòmetres surt a l’esquerra la desviació a Campilengo (ruta oficial del Camino). Jo continuo recte cap a Hijojedo. S’alternen les pujades i les baixades, però sempre més pujades. La benzinera Repsol queda a la dreta i després de la recta en pujada arribo a l’ermita. A 200 metres, l’albergue Paradiso. Arribo a les 17:30. Saludo al Miguel i família que sempre estan treballant (ell està pintant) i m’instal·lo en l’habitació núm. 2. Dutxa, bugada, diari i... d’aquí a una estona el sopar i el descans merescut.
L’etapa ha estat de 81 Km.

Dissabte, 14 d'agost de 2010

A 1/4 de 8 sona l'alarma del mòbil. M'espero una estona i em llevo per anar a esmorzar a les 8.
Em trobo a la porta del menjador al Gabriele. L'esmorzar és correcte: llet amb cola cao, cereals, cafè amb llet, torrades i suc.
Vaig a buscar la bicicleta i ens fem la foto de comiat.
Passades les 9, surto a fer la nova etapa. Les obres i la mala senyalització dificulten l'orientació. M'espero a dalt de la rampa de sortida al carrer i unes pelegrines m'indiquen el camí.
Baixo uns 200 metres i veig la primera fletxa groga. Indica un tram d'escales que quan les veig la decisió és ràpida, sense cap mena de dubte.
Continuo baixant, pregunto i m'indiquen com agafar la carretera cap a Portugalete. Encara que les indicacions semblen clares, la gran quantitat d'obres dificulta el camí. Finalment, agafo la carretera a l'altura de l'Hospital de Cruces i després un parell de rotondes direcció Barakaldo. Vaig seguint la ria del Nervión, amb un paisatge industrial que ha viscut millors anys. Passo per Barakaldo i immediatament després d'un passeig molt llarg que acaba en un pont estil "Calatrava", torno a preguntar. El noi em diu que he de travessar el pont i arribaré a Sestao (el Bronx, segons ell) i a continuació Portugalete.
Efectivament, quan arribo a Sestao veig un grupet de nois amb actituds poc clares i que tenen un parell de cotxes oberts, treien algun aparell de no sé quin propietari. Són educats i em saluden.
Per travessar Sestao cal seguir un únic carrer però que no té 50 metres rectes, fa ziga-zagues i tot està en obres.
Veig els núvols gallecs que semblen que em volen saludar.
Abans d'arribar a Portugalete, fan el primer avís i al segon m'he d'aixoplugar en una marquesina de BiskaBus. El transbordador (patrimoni de la UNESCO) està just al davant.
Parlo força estona (mentre plou) amb un senyor que m'explica que s'ha oblidat el paraigües i ell mateix em diu que cal que agafi el carrer Carlos V (¿?) i pujant cap a l'esquerra agafi el Bidegorri. Mentre pujo, veig una botiga de fruita amb caixes a la vorera i aprofito per comprar: dos préssecs i un plàtan (0,80 €). Segueixo i passat el cementiri pregunto a un ciclista pel Bidegorri i és precisament el camí pel qual ve ell.
És un camí excepcional: hi ha dos carrils per bicicletes, un per a cada sentit, i un altre carril per peatons. El carrer baixa, després passa per un pont i continua. A la llunyania veig un accident en l'autovia del Cantàbric. Aquest camí té uns 20 quilòmetres i, fins i tot, amb àrees de descans, senyals que indiquen el pendent, senyals de perill d'animals que poden passar (em trobo a tres ases i l'amo).
Arribo a una bifurcació i passats uns 50 m li pregunto a un senyor per anar a Muskiz. Justament era l'altra opció. Continuo fins que s'acaba el camí i pregunto a un senyor que em diu que a l'esquerra puc agafar la N-634. Porto 200 metres, quan un ciclista s'atura i em diu si estic fent el Camino. Em diu que és millor un altre camí. Ell mateix m'acompanya on comença una senda i on em trobo quatre pelegrins que van caminant. Al cap de 500 metres passem per un tros de platja (caminant per la sorra). A l'esquerra hi ha un camp de dunes (no es pot passar) i a la dreta la platja. Travesso un pont sobre una ria i arribo a Poveña. Veig l'alberg i que encara que no està obert s'ofereixen a posar-me el segell.
A uns 200 metres hi ha uns bars i en un que té terrassa demano un pinxo de truita de patates i una coca-cola. En acabar, la mateixa cambrera m'indica el camí. El camí continua amb uns 300 metres d'escales "bestials". Amb prou feines aguanto la bicicleta, les alforges i el meu pes. Sembla que l'apòstol vulgui ajudar-me i arribo a dalt. Tres cicloturistes italians, que anaven davant meu, em feliciten. Em fan una foto i jo els faig una a ells. Són de Milà (Lombardia). El camí continua per una ruta verda seguint els penya-segats. És increïble!!!
Després d'uns 10 quilòmetres arribo a Ontón (primer poble de Cantàbria). Travesso la N-634, sempre seguint les fletxes grogues i després d'una forta pujada arribo a unes quantes cases que corresponen al poble d'Ontón.
En una pujada d'uns 200 metres i de més d'un 15 % de desnivell, peu a terra i a empènyer. Passo a un senyor que em felicita per l'esforç i em diu que ell està operat del cor.
Passant per un carrer veig un pelegrí esculpit en una paret. Li faig una foto. Més endavant, comença una pujada amb pedra solta i al cap d'uns 50 metres, peu a terra. Mentre pujo baixa un noi amb un gos cadell que ve a saludar-me. Xerrem i em diu que després la pujada és asfaltada i no tan forta. Em menjo un préssec i continuo.
Comença l'asfalt, ara és més suau però al cap d'un quilòmetre hi ha una fletxa groga cap a un camí de terra. La segueixo, però aquesta fletxa va cap a l'infern. Calculo que són uns 500 metres, amb més d'un 20 % de desnivell, en un bosc d'eucaliptus. Ho recordaré tota la vida.
Aquest camí torna a sortir a la carretera asfaltada. La carretera segueix pujant fins a 255 metres d'altitud (el llibre marca 150 metres). La baixada és molt pronunciada. S'agafa un carril verd que passa per l'estació d'Otañes i després s'arriba a Santullan. Aquí, una rampa d'un 2* % d'uns 200 metres em dona la benvinguda. La pujo caminant com puc. A mitja pujada un senyor, que estava arreglant el seu tractor, m'indica com anar a Castro Urdiales.
Agafo la carretera comarcal que puja constantment i al final... baixada a Castro Urdiales.
Passo pel mig del poble i en un pàrquing al costat de la platja, m'aturo i em menjo un plàtan. Parlo amb el noi encarregat del pàrquing i em diu que per arribar a Laredo falten uns 30 Km (després no seran tants).
Abans de sortir del poble passo per la plaça de toros on darrera està l'alberg. Paro per posar el segell. Encara no han obert (obren a les 15:30). Uns 10 pelegrins caminants esperen que obrin.
Per sortir cal superar una pujada molt llarga, rotonda i N-634.
Passo per Allendelagua, Cerdigo, Islares (parada en una benzinera per comprar aigua) i arribo a la ria de Pontarron de Guriezo. Volia acabar aquí, però veient la pujada que conduïa a l'alberg, continuo.
Passo pel poble de Pontarron de Guriezo i la carretera té un parell de quilòmetres de forta pujada. La supero i baixant a Liendo, punxada (1).
Camino fins a la benzinera. Canvio la roda del davant sense treure l'equipatge i em menjo el segon préssec. La parada m'ha fet perdre uns 45 minuts. Supero la pujada que hi ha després de Liendo i baixo a Laredo. En arribar al centre, pregunto per l'alberg de la Trinidad. Arribo a la porta, truco a l'interfon i després d'una espera injustificable em diuen que no hi ha places. Vaig al segon alberg (El Buen Pastor). A la porta el cartell és èxplicit: COMPLETO. La decisió és ràpida: continuo cap a Colindres. Són 4 Km més però plans i en un quart d'hora arribo. Primer pregunto a la Policia, d'aquí al Bodegón Jauja (em segellen, pago 5 € i agafo la clau). Seguint les indicacions de la noia arribo a l'alberg que és un edifici nou. A la planta baixa hi ha el Club del Pensionista. Em recomanen que lligui la bicicleta. Finalment, pujo la bicicleta i els bultos al segon pis. L'alberg està molt bé i només hi som 3 pelegrins. Em dutxo i vaig al Bodegón Jauja. Una ració de cloïsses amb dues cerveses sense alcohol.
Ara, després de 76 Km, toca anar a dormir.

Divendres, 13 d'agost de 2010

Em desperto a 1/4 de 8. La gent, amb el màxim de silenci, va preparant les seves pertinences.

Recullo la roba que havia rentat i aprofito per posar una mica d'oli a la cadena de la bicicleta.

Abans de les 8, tot està preparat. El conserge de l'alberg recorda que no es pot sortir abans de les 8. També em recorda a mi, especialment, que les bicicletes hem de seguir fins a Markina per la nacional. Em faig una foto amb el Rafael (no ens tornarem a veure) i començo el camí. Abans de sortir de Zarautz trobo un bar obert i faig un esmorzar d'oferta (croissant, cafè amb llet i suc natural, tot per 3 €.

El camí va seguint la platja de Zarautz per la N-634. Avanço als pelegrins més matiners que caminen. Abans d'arribar a Guetaria em trobo al mateix senyor d'Orio que estava fent la caminada diària. Parlem i ens fem una foto de comiat. Després passo per Zumaia i faig una foto a l'església i el port. No puc veure la casa de Zuloaga. La carretera va seguint la costa. Hi ha molts ciclistes i gent caminant i corrent per l'espai dret de la carretera (que està separat per seguretat). Abans d'arribar a Deba em paro en un mirador. Un parell de túnels i estic en Deba. Es passa pel carrer principal amb cases a una banda i l'Eusko Tren a l'altra. La ria, darrera del tren.

La ria s'acaba i passada una rotonda continuo per la N-634 deixant a la dreta un pont estil "Calatrava" que va a Motriku. A partir d'aquí, la carretera comença a agafar un pendent constant que cansa bastant. Veig un bar obert i em paro: un entrepà de tonyina i una coca-cola. Segueixo i abans d'arribar a l'alt d'Itzíar, els núvols gallecs amenaçadors, fan el primer avís però continuo. Quan passo pel coll (355 m.) l'aiguat és més fort i fa la baixada més perillosa.
Aquesta situació es va repetint i paro i reprenc la marxa diverses vegades. La carretera va seguint el riu Deba, primer per un costat i després per l'altre. El riu va buscant el mar, jo tot el contrari.
En Mondaco la tromba és singular. M'aixoplugo en una parada de bus. Arribo a Elgoibar (¿?) i pregunto en una parada d'autobús per la carretera de Markina.
Em diuen que hi ha una comarcal amb molta pujada (a 14 Km) i també es pot seguir per la N-634. Segueixo. Passo per Eibar i pregunto en una benzinera en Ermua. Resposta: cal seguir la nacional fins Amorebieta i després agafar una desviació (total = 30 Km + 25 Km). Això em portaria a Guernika. A Bilbao falten uns 50 Km. Pensament i decisió ràpida: me'n vaig a Bilbao.
M'avisen que hi ha un port de muntanya però la idea està feta.
Sortint d'Ermua, la carretera agafa unes rampes fortes (entre el 12 i 14 %) i després es va suavitzant amb una rampa del 8 % durant dos quilòmetres.
Veig en la llunyania dos cicloturistes. A mitja pujada tinc un a uns 150 metres. Abans d'acabar la pujada estic a la seva roda però miro de no molestar-lo. En arribar a dalt, l'altre l'estava esperant i ens saludem. És tracta d'un matrimoni de Bérgamo (Itàlia). Parlem una mica i continuem junts. (Nota: venen del Mont Sant Michel, han fet 1100 Km i continuen). Abans de trobar-los he parat en una benzinera per posar aire en una benzinera i m'he trobat a un noi de Sevilla que ha fet la Ruta de la Plata, ara està fent el Camino del Norte i farà la Transpirineica.
Seguim els tres junts fent algunes parades (en una es preparen un cafè) i a mida que ens acostem a Bilbao, la densitat de trànsit és més alta.
Arribem a Bilbao a prop de les 17:00 hores.
Preguntem abans i en l'Ajuntament un senyor (Alberto) em fa un esquema per arribar a l'alberg.
Passem pel Guggemheim, Sagrado Corazón, San Mamés... i a les afores i després d'una forta pujada arribem a l'alberg.
És un edifici modern, semblant a un hotel. Em donen l'habitació 202, amb vistes a la ria del Nervión. El sopar és de 20:00 a 21:00 hores.
Guardem les bicicletes. Dutxa, bugada i diari abans d'anar a sopar.
Avui ha tocat etapa marató (104 Km). La nit en alberg-hotel... demà ja veurem, però sembla que serà més curta que avui.

Dijous, 12 d'agost de 2010

He dormit bé. Al principi hi havien mosquits que em van fer llevar-me per posar-me l'antimosquits. A 2/4 de 7 em desperto, encara és fosc però tota la nit ha estat plovent. Mentre plou penso les diferents alternatives que tinc:

1. Carregar les alforges i anar a Irún a segellar i després agafar rodalies fins a Sant Sebastià.



2. Anar a Irún i després la carretera nacional fins a Sant Sebastià.



3. No anar a Irún i aprofitant la posició de l'alberg fer la pujada a Guadalupe i Jaizkibel. Ja em segellaran més endavant.



4. Anar a Irún sense alforges i tornar a l'alberg per carregar-les.

Mentre ho penso en silenci, se'm passa pel cap la dificultat de prendre una decisió, tot i que vaig sol!!!

Finalment, em llevo a les 8:00 i prenc la darrera opció.

Agafo la bicicleta i durant la baixada em vaig trobant molts pelegrins, la majoria caminant. A un que està arreglant la bicicleta li pregunto com es va a l'alberg de pelegrins d'Irún. M'ho explica i continuo. Igualment, quan arribo a Irún he de preguntar a un noi que està fent estirament per començar a córrer. M'indica i quan arribo veig que l'alberg és un pis (1r D). Pujo amb la bicicleta i la porta està tancada. Baixo i veig un rètol que diu que per segellar la credencial s'ha d'anar a la Parròquia Passionistes (al costat de l'estació) de 8:30 a 12:30. Pregunto com es va i no perdo ni un segon. Quan arribo, no veig l'entrada i li pregunto a un senyor que precisament anava allà. Anem parlant pel camí i m'explica que té un fill a Barcelona.

L'entrada és per un edifici nou, que no té res a veure amb l'arquitectura de l'església. Entrem i estant fent l'oració. Al cap d'un parell de minuts, surt una senyora i em fa els papers. Quan veu el nom, em diu que és el patró d'un poble (que ara no recordo) i que les festes són el 30 de juny.

Torno a agafar la bicicleta per una llarga avinguda mentre plou. Arribo a l'Ajuntament i li pregunto a un senyor que està treballant. La resposta és decepcionant. Era pel camí totalment al contrari. Segueixo les seves indicacions i surto d'Irún. Al cap d'un quilòmetre, reconec unes cases per les quals he passat abans.

Mentre pujo a l'alberg, saludo a Kim Lee (Corea del Sud) i ens desitgem feliç camí mútuament.

Arribo a l'alberg (encara amb pluja) i esmorzo. Abans d'acabar, baixen els nois de Toledo i esmorzem junts. Demano un altre croissant i em donen dues torrades extres.

Abans de marxar, el noi de l'alberg em recomana que tal i com està el dia, baixi a la carretera per pujar a Jaizkibel per carretera. D'aquesta manera m'estalvio pedra i fang. Li dono les gràcies i m'acomiado.

Quan arribo a la cruïlla on estan les fletxes grogues, decideixo fer el camí que diu la guia (és a dir, no li faig cas). La pujada, les pedres, l'aigua i el fang em fan pensar si no m'he equivocat. Després de caminar molt, em trobo un ciclista que baixa i em diu que em queda poc. Quin ànim!!!

Al cap de 200 o 300 metres arribo a Guadalupe, que conec per les fotos de la guia. Paro i saludo a un senyor, amb el qual comentem el temps i el camí (ell ha fet cinc, només li queda la via de la Plata) i ell mateix em fa les fotos. Ens acomiadem, no abans recomanant-me que pugi per la carretera de Jaizkibel, a la qual li queden 5 Km de pujada.

Vaig fent. Passen pocs cotxes, el paisatge entre la boira i els penya-segats és increïble. Abans d'arribar al cim, paro una vegada per avituallar. Arribo al cim (455 metres) i faig una parada i un segon avituallament. Seguint el consell que m'havia donat el senyor de Guadalupe, baixo a Pasaia per la carretera fins arribar a una central tèrmica on es gira a la dreta. Arribo a Pasaia i pregunto dues vegades on s'agafa el transbordador que resulta ser una barqueta.

Tot i haver preguntat, em passo una arcada més (n'hi ha moltes) i he de tornar a preguntar. Torno enrere per anar a l'embarcador. Baixo les escales, no sense dificultat i en aquell moment arriba la barqueta. El barquer m'ajuda a pujar la bicicleta, amb un "Venga, chavalote!!!".

El pas és d'uns 100 metres, un minut. Pago el doble (per la bicicleta). Total, 1,20 €.

Per sortir de la barca al carrer, m'ajuden una parella de pelegrins dels quals ens acomiadem mútuament amb un "Buen camino".

En aquest punt, les bicicletes girem a l'esquerra, per sortir del port cap al nucli urbà i anem a Donostia per carretera. La carretera fa una mica de pujada (1 Km) i després tot baixada cap a Donostia, al barri de Gros. Abans, però, paro a fer una foto al restaurant de José Mari Arzak.

Arribo a Sant Sebastià, passo al costat del Kursaal i després un pont sobre l'Urumea. Segueixo fins a l'Ajuntament i després la Concha. Estan fent moltes obres i no es pot gaudir de la vista. Quan arribo al barri d'Ondarreta, pregunto per l'alberg de pelegrins, perquè em segellin. Està tancat fins a les 16:00. Aprofito i faig compra de fruita. Arribo a la base de l'Igueldo i en agafar la carretera nacional un cartell a la dreta que indica "Igueldo" em despista. Pujo per unes rampes molt pronunciades i arribo a una plaça sense sortida. En aquell moment arriba un erzaintza en moto i em diu que no hi ha sortida. Per anar al monte Igueldo hi ha dues opcions. Una és per la carretera, l'altra és pel camí del funicular i del far, que em recomana per la seva bellesa. Li faig cas.

Baixo i pujo pel camí del funicular, amb unes fortes rampes fins passat el far, on em trobo amb una tanca i un peatge de 1,80 €!!! Pago i continuo (quin remei!!!) i dalt de tot faig una festa gastronòmica: un préssec regat amb aigua.

Continuo en una baixada i al cap d'1 Km apareixen les fletxes grogues cap a la dreta. Primer són pistes asfaltades, després amb ciment (és passa per un avituallament d'un voluntari que surt a la guia, on poso un segell a la credencial). El paisatge és idíl·lic i ara ja no plou, encara que està ennuvolat. Al final, el camí es converteix en un sender molt estret, amb pedres i molta aigua. Quan s'acaba la pujada comença una baixada encara més dura, però abans m'aturo en una font i acabo la fruita que em quedava.

El camí continua entre pastures i prats i acaba sortint a la carretera breuement. En una corba a l'esquerra surt una desviació (fletxa groga) a la dreta. Aquest tram és una via romana que arriba fins al costat de la carretera. Em trobo un senyor d'Orio, que és un expert caminant (4-5 hores diàries) però que em confirma que mai ha fet el Camino de Santiago. Amb ell vaig una mitja hora, mentre baixo per la calzada romana. Ell mateix m'ensenya un truc per arribar més còmodament a Zarautz. Pujo per un camí asfaltat (molt dur!!) i passo al costat de San Martin de Tours. Baixada a Orio (poble preciós). Passo per un pont sobre la ria d'Orio i la vaig seguint per l'altra banda fins que a l'esquerra surt un camí que va a Zarautz. Pujo (molta estona caminant) i veig que el càmping de Zarautz accepta pelegrins. Mentre vaig a formalitzar la inscripció m'ho repenso i veient molt a prop Zarautz, canvio d'idea i vaig a Zarautz (uns 4 Km).

Quan arribo a l'alberg Ebro Etxea, m'acullen immediatament. L'alberg és una antiga escola, amb un jardinet amb taules i cadires, lloc per estendre la roba i un magatzem on guardo la bicicleta.

Em dutxo i faig la bugada. A les 18:00 surto al poble a sopar (sí, a sopar!!!). Acabat de sopar em trobo amb un pelegrí (que havia vist dues vegades pel camí i quan entrava a l'alberg). Em quedo a sopar amb ell, ens presentem i parlem. És diu Rafael (Brasil) i ve per 40 dies. A les 22:00 hores, bona nit.

L'etapa (amb pèrdues i dificultats) ha estat de 57 km.