Divendres 20 d’agost de 2010
Em llevo a ¼ de 8 quan la majoria ja ho ha fet. Miro com estan les dues càmeres que havia deixat de prova durant la nit. Una està desinflada (té punxada), l’altra no. Un dels nois d’Albacete té problemes amb una roda i li dono una càmera i li deixo eines.
Amb l’ajut del Rubén (Múrcia) arreglo la càmera punxada.
Una mica abans de les 9:00 vaig al restaurant on havia sopat i esmorzo: llet, torrades i suc de taronja. Arriba el Rubén i fem el cafè junts. Ens acomiadem amb una foto que ens fa l’hospitaler. La sortida del poble (Soto de Luiña) és per la N-632a direcció Novellana.
Els primers dos quilòmetres salven uns 150 metres de desnivell. El Rubén va al meu pas (o jo al seu). No puc anar a més de 6 Km/h. Hi ha moments que el camí dels que van a peu se separa per una senda però després d’uns metres torna a sortir a la N-632a. Arribat a la rotonda del cementiri es fa més pla.
La carretera és poc transitada degut a l’autovia i té molta vegetació, cosa que fa que de vegades passi per un túnel d’ombra. Es passa per Albuerno, Novellana (el poble més important), Castañeras, Ballota (on em salto involuntàriament un taller mecànic per donar-li aire a la roda), Santa Marina, baixada i pujada a Tablizo. Miro enrere i veig un cicloturista que vaig veure ahir. Em saluda i ens presentem. Es tracta de l’Alberto d’Alcalá d’Henares (Madrid). Ha dormit al ras al costat d’un penya-segat. Volia veure la posta de sol. Una mica més tard ens avança l’Stefano que ha deixat enrere al Filippo. Passem per Cadavedo on els italians ens deixen. Continuo amb l’Alberto, anem xerrant i fent fotos. Ell moltes vegades es desvia per camins de terra i més endavant ens tornem a trobar.
Passem per Querúas i Cueva on es passa per sobre del riu Esva, que porta una aigua molt clara i té uns peixos molt grans. Després hi ha una pujada que ens porta a un mirador on es veu la desembocadura del riu Esva i la platja de Cueva. Uns quilòmetres més endavant ens porten a una llarga recta que va a Almuña. Miro endarrere i no veig l’Alberto, que es deu haver parat, però vull arribar a Luarca abans que tanquin les botigues. Arribo quan falten 10 minuts per la una, després d’una baixada forta amb contínues corbes que passa per sota d’un viaducte. Només d’arribar pregunto per aquesta botiga i un senyor m’ho indica. Seguint les seves instruccions per anar a la botiga me’l torno a trobar (hi ha molts cotxes) i em recorda com anar. La botiga està a la sortida del poble cap a Ribadeo. La trobo, compro la càmera i la noia m’informa que estan en festes (San Timoteo). Faig una petita visita pel centre del poble i em saluden dos senyors: un de Vila Real i un altre de Madrid.
El senyor de Vila Real em diu que porto poc aire. Torno a la botiga a veure si m’ho poden arreglar. Quan arribo està tancat. Mirant a veure quin és l’horari em trobo als italians i al Berna.
Els continuen el seu camí. Una senyora que surt de l’edifici del costat de la botiga m’informa que els amos viuen al davant. Truco a l’interfon i baixa la senyora que molt amablement em ven una coberta. M’informa que hi ha una benzinera direcció Cadavedo i una altra direcció Ribadeo.
Agafo la direcció que em va bé pel camí però sortint de Luarca hi ha una pujada, que faig caminant amb un sol de justícia.
Quasi arribant a dalt de tot, abans d’arribar a una rotonda hi ha una casa a mà esquerra. Un noi que viu allà ve a saludar-me. Li explico les meves “aventures” i es queda molt sorprès. Deu tenir 8 o 9 anys, em diu que no sap on està Irún.
S’ofereix a donar-me aigua de casa seva, cosa que accepto.
Les seves germanetes em saluden i una d’elles em dona una pedra de record. La seva mare riu.
En el poble de Liluir (segons la guia) i Santiago (segons la retolació) paro en un bar de carretera per prendre dos pinxos i una cervesa. Després arreglo la roda amb l’ajut d’una noia i el seu pare (gallecs). Són dos cicloturistes que volen arribar avui a Ribadeo. M’ofereixen aigua fresca, que també accepto. Agafo la bicicleta amb la roda del davant mig inflada i m’incorporo a la carretera amb molta dificultat per l’elevat trànsit. En aquest tram no hi ha autovia i aquesta carretera absorbeix tota la circulació. Fa constants tobogans però a favor és que hi ha vorera, per la qual circulo.
En un moment en que em quedo sense vorera els dos sentits se separen, quan es tornen a unir estic a punt d’arribar.
Quan arribo a Piñera agafo les primeres fletxes que van cap a l’alberg. Una rampa molt forta i hi ha un moment que les fletxes m’indiquen l’interior d’una casa. Entro i em presento a l’hospitaler. Jo mateix omplo la meva fitxa i ell fa la fotocòpia del DNI. M’explica on està l’alberg. Li pregunto per sopar i en aquesta mateixa casa fan menús. Trio un de crema de carbassó, macarrons amb tonyina i postre. Li dic que vindré a les 20:30. Em diu que li pagui després. Vaig cap a l’alberg i quan arribo només hi ha dos o tres nois estrangers (en la majoria d’albergs, els pelegrins són estrangers, bàsicament alemanys). Dutxa, renta la roba i escriure el diari. Aquesta és la senzilla rutina del pelegrí.He sopat a casa de l’hospitaler un menú molt correcte i abundant. El tracte amb la senyora ha estat molt familiar. Són de l’Sporting de Gijón. M’acomiado d’ells dient que si torno per aquí passaré a saludar-los.
Em llevo a ¼ de 8 quan la majoria ja ho ha fet. Miro com estan les dues càmeres que havia deixat de prova durant la nit. Una està desinflada (té punxada), l’altra no. Un dels nois d’Albacete té problemes amb una roda i li dono una càmera i li deixo eines.
Amb l’ajut del Rubén (Múrcia) arreglo la càmera punxada.
Una mica abans de les 9:00 vaig al restaurant on havia sopat i esmorzo: llet, torrades i suc de taronja. Arriba el Rubén i fem el cafè junts. Ens acomiadem amb una foto que ens fa l’hospitaler. La sortida del poble (Soto de Luiña) és per la N-632a direcció Novellana.
Els primers dos quilòmetres salven uns 150 metres de desnivell. El Rubén va al meu pas (o jo al seu). No puc anar a més de 6 Km/h. Hi ha moments que el camí dels que van a peu se separa per una senda però després d’uns metres torna a sortir a la N-632a. Arribat a la rotonda del cementiri es fa més pla.
La carretera és poc transitada degut a l’autovia i té molta vegetació, cosa que fa que de vegades passi per un túnel d’ombra. Es passa per Albuerno, Novellana (el poble més important), Castañeras, Ballota (on em salto involuntàriament un taller mecànic per donar-li aire a la roda), Santa Marina, baixada i pujada a Tablizo. Miro enrere i veig un cicloturista que vaig veure ahir. Em saluda i ens presentem. Es tracta de l’Alberto d’Alcalá d’Henares (Madrid). Ha dormit al ras al costat d’un penya-segat. Volia veure la posta de sol. Una mica més tard ens avança l’Stefano que ha deixat enrere al Filippo. Passem per Cadavedo on els italians ens deixen. Continuo amb l’Alberto, anem xerrant i fent fotos. Ell moltes vegades es desvia per camins de terra i més endavant ens tornem a trobar.
Passem per Querúas i Cueva on es passa per sobre del riu Esva, que porta una aigua molt clara i té uns peixos molt grans. Després hi ha una pujada que ens porta a un mirador on es veu la desembocadura del riu Esva i la platja de Cueva. Uns quilòmetres més endavant ens porten a una llarga recta que va a Almuña. Miro endarrere i no veig l’Alberto, que es deu haver parat, però vull arribar a Luarca abans que tanquin les botigues. Arribo quan falten 10 minuts per la una, després d’una baixada forta amb contínues corbes que passa per sota d’un viaducte. Només d’arribar pregunto per aquesta botiga i un senyor m’ho indica. Seguint les seves instruccions per anar a la botiga me’l torno a trobar (hi ha molts cotxes) i em recorda com anar. La botiga està a la sortida del poble cap a Ribadeo. La trobo, compro la càmera i la noia m’informa que estan en festes (San Timoteo). Faig una petita visita pel centre del poble i em saluden dos senyors: un de Vila Real i un altre de Madrid.
El senyor de Vila Real em diu que porto poc aire. Torno a la botiga a veure si m’ho poden arreglar. Quan arribo està tancat. Mirant a veure quin és l’horari em trobo als italians i al Berna.
Els continuen el seu camí. Una senyora que surt de l’edifici del costat de la botiga m’informa que els amos viuen al davant. Truco a l’interfon i baixa la senyora que molt amablement em ven una coberta. M’informa que hi ha una benzinera direcció Cadavedo i una altra direcció Ribadeo.
Agafo la direcció que em va bé pel camí però sortint de Luarca hi ha una pujada, que faig caminant amb un sol de justícia.
Quasi arribant a dalt de tot, abans d’arribar a una rotonda hi ha una casa a mà esquerra. Un noi que viu allà ve a saludar-me. Li explico les meves “aventures” i es queda molt sorprès. Deu tenir 8 o 9 anys, em diu que no sap on està Irún.
S’ofereix a donar-me aigua de casa seva, cosa que accepto.
Les seves germanetes em saluden i una d’elles em dona una pedra de record. La seva mare riu.
En el poble de Liluir (segons la guia) i Santiago (segons la retolació) paro en un bar de carretera per prendre dos pinxos i una cervesa. Després arreglo la roda amb l’ajut d’una noia i el seu pare (gallecs). Són dos cicloturistes que volen arribar avui a Ribadeo. M’ofereixen aigua fresca, que també accepto. Agafo la bicicleta amb la roda del davant mig inflada i m’incorporo a la carretera amb molta dificultat per l’elevat trànsit. En aquest tram no hi ha autovia i aquesta carretera absorbeix tota la circulació. Fa constants tobogans però a favor és que hi ha vorera, per la qual circulo.
En un moment en que em quedo sense vorera els dos sentits se separen, quan es tornen a unir estic a punt d’arribar.
Quan arribo a Piñera agafo les primeres fletxes que van cap a l’alberg. Una rampa molt forta i hi ha un moment que les fletxes m’indiquen l’interior d’una casa. Entro i em presento a l’hospitaler. Jo mateix omplo la meva fitxa i ell fa la fotocòpia del DNI. M’explica on està l’alberg. Li pregunto per sopar i en aquesta mateixa casa fan menús. Trio un de crema de carbassó, macarrons amb tonyina i postre. Li dic que vindré a les 20:30. Em diu que li pagui després. Vaig cap a l’alberg i quan arribo només hi ha dos o tres nois estrangers (en la majoria d’albergs, els pelegrins són estrangers, bàsicament alemanys). Dutxa, renta la roba i escriure el diari. Aquesta és la senzilla rutina del pelegrí.He sopat a casa de l’hospitaler un menú molt correcte i abundant. El tracte amb la senyora ha estat molt familiar. Són de l’Sporting de Gijón. M’acomiado d’ells dient que si torno per aquí passaré a saludar-los.
No hay comentarios:
Publicar un comentario