Dimarts, 24 d’agost de 2010
A les 6:00 els primers pelegrins fan els moviments. No em desperten perquè no he dormit res.
Espero que la propera nit, estant sol, sigui millor.
Com que no he desmuntat les alforges, la cosa va ràpida.
A ¼ de 9 ja estic a punt, havent esmorzat tres bollos, un suc i un plàtan. El dia està carregat de boira i la temperatura és de 17º C.
Sortim de l’alberg i aprofito per fer la darrera foto. Agafem la carretera que va a Corredoiras, que en molt trams és el camí.
Al cap d’un parell de quilòmetres giro a l’esquerra per agafar el camí dels caminants. La senda no té preu però aviat fa una pujada forta. El camí està envoltat de prats i plantacions d’eucaliptus. Quan fa baixada arribo al poble (quatre cases) de Castro. En aquest punt torno a la carretera Ac-934 fins l’encreuament que va a Curtis.
En el bar faig el segon esmorzar: llet, torrades, suc i aigua pel camí. Aprofitant que hi ha una benzinera li donem aire a la bicicleta de la Sílvia. Aviat arribo a Boimorto on després de travessar el poble i fer una pregunta, agafem la carretera Ac-0603 en el quilòmetre zero.
Aquesta carretera a més de ser una petita drecera, permet incorporar-te més tard al camí francès (si no s’agafa, s’arriba a Arzua).
La carretera té grans rectes, moltes baixades, passa per pobles de dues cases que pertanyen al concello d’Arzua com Campos.
En una cruïlla amb l’Ac-0604, ens incorporem a aquesta cap a l’esquerra per pocs metres perquè tornen a sortir les fletxes grogues per girar a la dreta.
Seguint la carretera passem per un càmping on veig uns camions que estan configurant un mercadet.
Avui no he comprat fruita i em sembla que ara és el moment.
Veig un camió que té les caixes de fruita perfectament disposades i m’acosto. Uns préssecs m’entren per la vista. Ho tinc clar. Intentaré transcriure el millor possible el diàleg que es va produir entre el senyor gallec i jo:
Jo: Quiero cuatro melocotones.
Senyor (després d’una mirada de dalt a baix i uns segons de silenci): Es mejor toda la caja. Solo vale 5 €.
Jo (reconec que m’he quedat perplex per la seva resposta): No, yo solo quiero cuatro melocotones, porque voy de viaje y no tengo donde llevarlos.
Senyor: Es que sale mejor de precio (em contesta amb una certa incredulitat, com no entenen el perquè no li compro tota la caixa).
Jo: Sí, ya lo sé, pero es que solo quiero cuatro y además no tengo donde llevarlos (li ensenyo la bicicleta).
Senyor (em dóna quatre préssecs en silenci).
Jo: ¿Cuanto valen?
Senyor (després d’uns segons de silenci): Lo que quiera.
Em quedo parat, no sé què contestar-li i quan donar-li. Penso en una quantitat amb la qual ell se senti ben pagat.
Li dono 2 €, sabent que el preu seria superior que havent-li comprat tota la caixa.
Els agafa. Es gira cap al camió. Agafa sis préssecs més d’una altra caixa, que són més petits i me’ls dóna.
Jo: No, no... Yo sólo quiero cuatro melocotones. Ya los tengo.
Senyor: Estos estan más maduritos pero se pueden comer.
Li torno a explicar que no tinc espai però la seva actitud per donar-me’ls és irrevocable. Veient que ho tinc tot perdut, vaig agafant els préssecs i els vaig ficant on puc (bossa del davant, alforges laterals de darrera i algú en el maillot).
Sembla que ho he pogut superar i m’adono que en les mans té quatre prunes “gegants”. En aquest punt, sembla que no val la pena lluitar contra la tossuderia farcida de bona fe i els agafo per ficar-los al costat del sac i entre les sabates.
M’he quedat impressionat de la bondat del senyor i fins i tot dubto que guanyi amb clients com jo. Xerrem de coses de la vida, del camino de Santiago, de la distància que falta per arribar a Santiago (segons ell poc, un quart d’hora o vint minuts, que en realitat són 15 quilòmetres però vint minuts en el seu camió, per tant, tenia raó) i del seu desconeixement de geografia (no sabia on estava Irún).
Amb els seus millors desitjos continuo el viatge amb el seu record que difícilment oblidaré.
També hem de parar perquè un ramat de vaques ocupa tota la carretera.
Baixada molt i molt llarga i per compensar una pujada amb tres graons. En aquesta pujada veig a l’Stefano i al Filippo, que ens avancen.
Després hi ha una baixada que porta a la N-547 que ve d’Arzua i on veiem la gran quantitat de pelegrins que venen pel camí francès.
Arribem a O Empalme on parem per dinar. Una truita francesa amb amanida.
Continuem per la carretera perquè és més pràctic que anar pel camí, on hauríem de sortejar els que van caminant.
Una pujada em porta a O Pedrouzo i des d’aquí seguint la carretera i d’una pujada de més de dos quilòmetres sense vorera (molt perillosa!!!) i en la qual els cotxes i camions van a tota pastilla arribem a una rotonda on comença l’autovia i obligatòriament s’ha d’agafar el camí.
A aquesta hora hi ha poca gent i encara que el camí és estret es va bé i amb força ombra. Es travessa la carretera i es va al costat de l’aeroport, on es senten els avions molt a prop.
Tot va bastant ràpid i ja es veu que ens acostem a Santiago.
Cada vegada hi ha més paradetes (amb souvernirs, refrescos...) i la densitat de pelegrins augmenta. La pujada al Monte do Gozo està perfectament asfaltada i és prou ampla com per poder avançar la gent. Després d’una rampa dura ve un descanset, passant per algun carrer en obres. Es passa per la Televisió Galega (que queda a la dreta) i una recta i una pujada final fan que es vegi l’escultura característica. Quan arribo, a més de les fotos de rigor, poso el segell de la Parròquia de San Marcos del Monte do Gozo. La Katua té la roda punxada, l’arreglem i continuem en baixada cap a Santiago.
El tros de les escales ho fem per la carretera. Quan arribem a Santiago parem en la primera oficina de turisme, que està tancada de forma definitiva.
Seguint la retolació vertical s’arriba al centre de Santiago, salvant carrers empedrats i l’arc amb escales que desemboca en la Plaza de l’Obradoiro.
A les 16:00 i després de 61 Km de la darrera etapa i 882 Km, en 13 dies, he arribat a Santiago!!!
Saludo als que han arribat abans i vaig a l’Oficina d’Informació i Turisme per demanar un plànol i anar a la Pensió Nilo (Rua Santiago de Chile, 15 1º C). No sense dificultats, arribo i pujo la bicicleta en l’ascensor.
Estan fent obres en la pensió i el mateix noi m’ajuda a passar-la a l’habitació.
Quan parlem de preu, li dic que m’havien dit que eren 15 € i em diu que no. La cosa acaba quedant en 17 €.
A la tarda vaig al centre i faig els tràmits de la Compostela.
Després em trobo amb el Berna i anem a sopar els altres per anar a sopar.Trobar-los tots costa una mica i al final estan en la Plaza de l’Obradoiro. Els nois de Gandia saben un meson que està molt bé. Ens costa trobar-lo i al final hem de preguntar. Està en un carrer de les afores, que ara està en obres. És el sopar de comiat del grupet que s’ha format durant el camí: Berna (Montgat), Stefano i Filippo (Vicenza), Sílvia (Valladolid – Bolívia), Katya (Roma), Berna i Àngel (Gandia) i jo.
A les 6:00 els primers pelegrins fan els moviments. No em desperten perquè no he dormit res.
Espero que la propera nit, estant sol, sigui millor.
Com que no he desmuntat les alforges, la cosa va ràpida.
A ¼ de 9 ja estic a punt, havent esmorzat tres bollos, un suc i un plàtan. El dia està carregat de boira i la temperatura és de 17º C.
Sortim de l’alberg i aprofito per fer la darrera foto. Agafem la carretera que va a Corredoiras, que en molt trams és el camí.
Al cap d’un parell de quilòmetres giro a l’esquerra per agafar el camí dels caminants. La senda no té preu però aviat fa una pujada forta. El camí està envoltat de prats i plantacions d’eucaliptus. Quan fa baixada arribo al poble (quatre cases) de Castro. En aquest punt torno a la carretera Ac-934 fins l’encreuament que va a Curtis.
En el bar faig el segon esmorzar: llet, torrades, suc i aigua pel camí. Aprofitant que hi ha una benzinera li donem aire a la bicicleta de la Sílvia. Aviat arribo a Boimorto on després de travessar el poble i fer una pregunta, agafem la carretera Ac-0603 en el quilòmetre zero.
Aquesta carretera a més de ser una petita drecera, permet incorporar-te més tard al camí francès (si no s’agafa, s’arriba a Arzua).
La carretera té grans rectes, moltes baixades, passa per pobles de dues cases que pertanyen al concello d’Arzua com Campos.
En una cruïlla amb l’Ac-0604, ens incorporem a aquesta cap a l’esquerra per pocs metres perquè tornen a sortir les fletxes grogues per girar a la dreta.
Seguint la carretera passem per un càmping on veig uns camions que estan configurant un mercadet.
Avui no he comprat fruita i em sembla que ara és el moment.
Veig un camió que té les caixes de fruita perfectament disposades i m’acosto. Uns préssecs m’entren per la vista. Ho tinc clar. Intentaré transcriure el millor possible el diàleg que es va produir entre el senyor gallec i jo:
Jo: Quiero cuatro melocotones.
Senyor (després d’una mirada de dalt a baix i uns segons de silenci): Es mejor toda la caja. Solo vale 5 €.
Jo (reconec que m’he quedat perplex per la seva resposta): No, yo solo quiero cuatro melocotones, porque voy de viaje y no tengo donde llevarlos.
Senyor: Es que sale mejor de precio (em contesta amb una certa incredulitat, com no entenen el perquè no li compro tota la caixa).
Jo: Sí, ya lo sé, pero es que solo quiero cuatro y además no tengo donde llevarlos (li ensenyo la bicicleta).
Senyor (em dóna quatre préssecs en silenci).
Jo: ¿Cuanto valen?
Senyor (després d’uns segons de silenci): Lo que quiera.
Em quedo parat, no sé què contestar-li i quan donar-li. Penso en una quantitat amb la qual ell se senti ben pagat.
Li dono 2 €, sabent que el preu seria superior que havent-li comprat tota la caixa.
Els agafa. Es gira cap al camió. Agafa sis préssecs més d’una altra caixa, que són més petits i me’ls dóna.
Jo: No, no... Yo sólo quiero cuatro melocotones. Ya los tengo.
Senyor: Estos estan más maduritos pero se pueden comer.
Li torno a explicar que no tinc espai però la seva actitud per donar-me’ls és irrevocable. Veient que ho tinc tot perdut, vaig agafant els préssecs i els vaig ficant on puc (bossa del davant, alforges laterals de darrera i algú en el maillot).
Sembla que ho he pogut superar i m’adono que en les mans té quatre prunes “gegants”. En aquest punt, sembla que no val la pena lluitar contra la tossuderia farcida de bona fe i els agafo per ficar-los al costat del sac i entre les sabates.
M’he quedat impressionat de la bondat del senyor i fins i tot dubto que guanyi amb clients com jo. Xerrem de coses de la vida, del camino de Santiago, de la distància que falta per arribar a Santiago (segons ell poc, un quart d’hora o vint minuts, que en realitat són 15 quilòmetres però vint minuts en el seu camió, per tant, tenia raó) i del seu desconeixement de geografia (no sabia on estava Irún).
Amb els seus millors desitjos continuo el viatge amb el seu record que difícilment oblidaré.
També hem de parar perquè un ramat de vaques ocupa tota la carretera.
Baixada molt i molt llarga i per compensar una pujada amb tres graons. En aquesta pujada veig a l’Stefano i al Filippo, que ens avancen.
Després hi ha una baixada que porta a la N-547 que ve d’Arzua i on veiem la gran quantitat de pelegrins que venen pel camí francès.
Arribem a O Empalme on parem per dinar. Una truita francesa amb amanida.
Continuem per la carretera perquè és més pràctic que anar pel camí, on hauríem de sortejar els que van caminant.
Una pujada em porta a O Pedrouzo i des d’aquí seguint la carretera i d’una pujada de més de dos quilòmetres sense vorera (molt perillosa!!!) i en la qual els cotxes i camions van a tota pastilla arribem a una rotonda on comença l’autovia i obligatòriament s’ha d’agafar el camí.
A aquesta hora hi ha poca gent i encara que el camí és estret es va bé i amb força ombra. Es travessa la carretera i es va al costat de l’aeroport, on es senten els avions molt a prop.
Tot va bastant ràpid i ja es veu que ens acostem a Santiago.
Cada vegada hi ha més paradetes (amb souvernirs, refrescos...) i la densitat de pelegrins augmenta. La pujada al Monte do Gozo està perfectament asfaltada i és prou ampla com per poder avançar la gent. Després d’una rampa dura ve un descanset, passant per algun carrer en obres. Es passa per la Televisió Galega (que queda a la dreta) i una recta i una pujada final fan que es vegi l’escultura característica. Quan arribo, a més de les fotos de rigor, poso el segell de la Parròquia de San Marcos del Monte do Gozo. La Katua té la roda punxada, l’arreglem i continuem en baixada cap a Santiago.
El tros de les escales ho fem per la carretera. Quan arribem a Santiago parem en la primera oficina de turisme, que està tancada de forma definitiva.
Seguint la retolació vertical s’arriba al centre de Santiago, salvant carrers empedrats i l’arc amb escales que desemboca en la Plaza de l’Obradoiro.
A les 16:00 i després de 61 Km de la darrera etapa i 882 Km, en 13 dies, he arribat a Santiago!!!
Saludo als que han arribat abans i vaig a l’Oficina d’Informació i Turisme per demanar un plànol i anar a la Pensió Nilo (Rua Santiago de Chile, 15 1º C). No sense dificultats, arribo i pujo la bicicleta en l’ascensor.
Estan fent obres en la pensió i el mateix noi m’ajuda a passar-la a l’habitació.
Quan parlem de preu, li dic que m’havien dit que eren 15 € i em diu que no. La cosa acaba quedant en 17 €.
A la tarda vaig al centre i faig els tràmits de la Compostela.
Després em trobo amb el Berna i anem a sopar els altres per anar a sopar.Trobar-los tots costa una mica i al final estan en la Plaza de l’Obradoiro. Els nois de Gandia saben un meson que està molt bé. Ens costa trobar-lo i al final hem de preguntar. Està en un carrer de les afores, que ara està en obres. És el sopar de comiat del grupet que s’ha format durant el camí: Berna (Montgat), Stefano i Filippo (Vicenza), Sílvia (Valladolid – Bolívia), Katya (Roma), Berna i Àngel (Gandia) i jo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario