- Carregar les alforges i anar a Irún a segellar i després agafar rodalies fins a Sant Sebastià.
- Anar a Irún i després la carretera nacional fins a Sant Sebastià.
- No anar a Irún i aprofitant la posició de l'alberg fer la pujada a Guadalupe i Jaizkibel. Ja em segellaran més endavant.
- Anar a Irún sense alforges i tornar a l'alberg per carregar-les.
Mentre ho penso en silenci, se'm passa pel cap la dificultat de prendre una decisió, tot i que vaig sol!!!
Finalment, em llevo a les 8:00 i prenc la darrera opció.
Agafo la bicicleta i durant la baixada em vaig trobant molts pelegrins, la majoria caminant. A un que està arreglant la bicicleta li pregunto com es va a l'alberg de pelegrins d'Irún. M'ho explica i continuo. Igualment, quan arribo a Irún he de preguntar a un noi que està fent estirament per començar a córrer. M'indica i quan arribo veig que l'alberg és un pis (1r D). Pujo amb la bicicleta i la porta està tancada. Baixo i veig un rètol que diu que per segellar la credencial s'ha d'anar a la Parròquia Passionistes (al costat de l'estació) de 8:30 a 12:30. Pregunto com es va i no perdo ni un segon. Quan arribo, no veig l'entrada i li pregunto a un senyor que precisament anava allà. Anem parlant pel camí i m'explica que té un fill a Barcelona.
L'entrada és per un edifici nou, que no té res a veure amb l'arquitectura de l'església. Entrem i estant fent l'oració. Al cap d'un parell de minuts, surt una senyora i em fa els papers. Quan veu el nom, em diu que és el patró d'un poble (que ara no recordo) i que les festes són el 30 de juny.
Torno a agafar la bicicleta per una llarga avinguda mentre plou. Arribo a l'Ajuntament i li pregunto a un senyor que està treballant. La resposta és decepcionant. Era pel camí totalment al contrari. Segueixo les seves indicacions i surto d'Irún. Al cap d'un quilòmetre, reconec unes cases per les quals he passat abans.
Mentre pujo a l'alberg, saludo a Kim Lee (Corea del Sud) i ens desitgem feliç camí mútuament.
Arribo a l'alberg (encara amb pluja) i esmorzo. Abans d'acabar, baixen els nois de Toledo i esmorzem junts. Demano un altre croissant i em donen dues torrades extres.
Abans de marxar, el noi de l'alberg em recomana que tal i com està el dia, baixi a la carretera per pujar a Jaizkibel per carretera. D'aquesta manera m'estalvio pedra i fang. Li dono les gràcies i m'acomiado.
Quan arribo a la cruïlla on estan les fletxes grogues, decideixo fer el camí que diu la guia (és a dir, no li faig cas). La pujada, les pedres, l'aigua i el fang em fan pensar si no m'he equivocat. Després de caminar molt, em trobo un ciclista que baixa i em diu que em queda poc. Quin ànim!!!
Al cap de 200 o 300 metres arribo a Guadalupe, que conec per les fotos de la guia. Paro i saludo a un senyor, amb el qual comentem el temps i el camí (ell ha fet cinc, només li queda la via de la Plata) i ell mateix em fa les fotos. Ens acomiadem, no abans recomanant-me que pugi per la carretera de Jaizkibel, a la qual li queden 5 Km de pujada.
Vaig fent. Passen pocs cotxes, el paisatge entre la boira i els penya-segats és increïble. Abans d'arribar al cim, paro una vegada per avituallar. Arribo al cim (455 metres) i faig una parada i un segon avituallament. Seguint el consell que m'havia donat el senyor de Guadalupe, baixo a Pasaia per la carretera fins arribar a una central tèrmica on es gira a la dreta. Arribo a Pasaia i pregunto dues vegades on s'agafa el transbordador que resulta ser una barqueta.
Tot i haver preguntat, em passo una arcada més (n'hi ha moltes) i he de tornar a preguntar. Torno enrere per anar a l'embarcador. Baixo les escales, no sense dificultat i en aquell moment arriba la barqueta. El barquer m'ajuda a pujar la bicicleta, amb un "Venga, chavalote!!!".
El pas és d'uns 100 metres, un minut. Pago el doble (per la bicicleta). Total, 1,20 €.
Per sortir de la barca al carrer, m'ajuden una parella de pelegrins dels quals ens acomiadem mútuament amb un "Buen camino".
En aquest punt, les bicicletes girem a l'esquerra, per sortir del port cap al nucli urbà i anem a Donostia per carretera. La carretera fa una mica de pujada (1 Km) i després tot baixada cap a Donostia, al barri de Gros. Abans, però, paro a fer una foto al restaurant de José Mari Arzak.
Arribo a Sant Sebastià, passo al costat del Kursaal i després un pont sobre l'Urumea. Segueixo fins a l'Ajuntament i després la Concha. Estan fent moltes obres i no es pot gaudir de la vista. Quan arribo al barri d'Ondarreta, pregunto per l'alberg de pelegrins, perquè em segellin. Està tancat fins a les 16:00. Aprofito i faig compra de fruita. Arribo a la base de l'Igueldo i en agafar la carretera nacional un cartell a la dreta que indica "Igueldo" em despista. Pujo per unes rampes molt pronunciades i arribo a una plaça sense sortida. En aquell moment arriba un erzaintza en moto i em diu que no hi ha sortida. Per anar al monte Igueldo hi ha dues opcions. Una és per la carretera, l'altra és pel camí del funicular i del far, que em recomana per la seva bellesa. Li faig cas.
Baixo i pujo pel camí del funicular, amb unes fortes rampes fins passat el far, on em trobo amb una tanca i un peatge de 1,80 €!!! Pago i continuo (quin remei!!!) i dalt de tot faig una festa gastronòmica: un préssec regat amb aigua.
Continuo en una baixada i al cap d'1 Km apareixen les fletxes grogues cap a la dreta. Primer són pistes asfaltades, després amb ciment (és passa per un avituallament d'un voluntari que surt a la guia, on poso un segell a la credencial). El paisatge és idíl·lic i ara ja no plou, encara que està ennuvolat. Al final, el camí es converteix en un sender molt estret, amb pedres i molta aigua. Quan s'acaba la pujada comença una baixada encara més dura, però abans m'aturo en una font i acabo la fruita que em quedava.
El camí continua entre pastures i prats i acaba sortint a la carretera breuement. En una corba a l'esquerra surt una desviació (fletxa groga) a la dreta. Aquest tram és una via romana que arriba fins al costat de la carretera. Em trobo un senyor d'Orio, que és un expert caminant (4-5 hores diàries) però que em confirma que mai ha fet el Camino de Santiago. Amb ell vaig una mitja hora, mentre baixo per la calzada romana. Ell mateix m'ensenya un truc per arribar més còmodament a Zarautz. Pujo per un camí asfaltat (molt dur!!) i passo al costat de San Martin de Tours. Baixada a Orio (poble preciós). Passo per un pont sobre la ria d'Orio i la vaig seguint per l'altra banda fins que a l'esquerra surt un camí que va a Zarautz. Pujo (molta estona caminant) i veig que el càmping de Zarautz accepta pelegrins. Mentre vaig a formalitzar la inscripció m'ho repenso i veient molt a prop Zarautz, canvio d'idea i vaig a Zarautz (uns 4 Km).
Quan arribo a l'alberg Ebro Etxea, m'acullen immediatament. L'alberg és una antiga escola, amb un jardinet amb taules i cadires, lloc per estendre la roba i un magatzem on guardo la bicicleta.
Em dutxo i faig la bugada. A les 18:00 surto al poble a sopar (sí, a sopar!!!). Acabat de sopar em trobo amb un pelegrí (que havia vist dues vegades pel camí i quan entrava a l'alberg). Em quedo a sopar amb ell, ens presentem i parlem. És diu Rafael (Brasil) i ve per 40 dies. A les 22:00 hores, bona nit.
L'etapa (amb pèrdues i dificultats) ha estat de 57 km.
No hay comentarios:
Publicar un comentario