miércoles, 29 de diciembre de 2010

ESTADÍSTIQUES
  • Dia d'inici del camí: Dijous, 12 d'agost de 2010
  • Dia d'acabament del camí: Dimarts, 24 d'agost de 2010
  • Etapes: 13
  • Etapa més llarga: 2a etapa, Zarautz - Bilbao (104 Km), 13 d'agost de 2010
  • Etapa més curta: 11a etapa, Lourenzá - Vilalba (51 Km), 22 d'agost de 2010
  • Quilòmetres totals: 882 Km
  • Promig per etapa: 67,8 Km
  • Punt de màxima altitud: 650 m, 12 etapa (Vilalba - Sobrado dos Monxes)
  • Desnivell acumulat (aprox): 12000 metres

    DESCRIPCIÓ DE LES ETAPES

  • 1a: Hondarribia - Zarautz
  • 2a: Zarautz - Bilbao
  • 3a: Bilbao - Colindres
  • 4a: Colindres - Hinojedo
  • 5a: Hinojedo - Colombres
  • 6a: Colombres - San Esteban de Leces
  • 7a: San Esteban de Leces - Deva (Gijón)
  • 8: Deva (Gijón) - Soto de Luiña
  • 9a: Soto de Luiña - Piñera
  • 10a: Piñera - Lourenzà
  • 11a: Lourenzà - Vilalba
  • 12a: Vilalba - Sobrado dos Monxes
  • 13: Sobrado dos Monxes - Santiago

    Quilòmetres centenaris

    Km. 100: Deba
    Km. 200: Otañes
    Km. 300: Mogro
    Km. 400: Poo
    Km. 500: Gijón
    Km. 600: Tablizo
    Km. 700: Villamartín Grande
    Km. 800: Guitiriz
    Km. 882: Santiago de Compostela

martes, 28 de septiembre de 2010

Dimarts, 24 d'agost de 2010

Dimarts, 24 d’agost de 2010

A les 6:00 els primers pelegrins fan els moviments. No em desperten perquè no he dormit res.
Espero que la propera nit, estant sol, sigui millor.
Com que no he desmuntat les alforges, la cosa va ràpida.
A ¼ de 9 ja estic a punt, havent esmorzat tres bollos, un suc i un plàtan. El dia està carregat de boira i la temperatura és de 17º C.
Sortim de l’alberg i aprofito per fer la darrera foto. Agafem la carretera que va a Corredoiras, que en molt trams és el camí.
Al cap d’un parell de quilòmetres giro a l’esquerra per agafar el camí dels caminants. La senda no té preu però aviat fa una pujada forta. El camí està envoltat de prats i plantacions d’eucaliptus. Quan fa baixada arribo al poble (quatre cases) de Castro. En aquest punt torno a la carretera Ac-934 fins l’encreuament que va a Curtis.
En el bar faig el segon esmorzar: llet, torrades, suc i aigua pel camí. Aprofitant que hi ha una benzinera li donem aire a la bicicleta de la Sílvia. Aviat arribo a Boimorto on després de travessar el poble i fer una pregunta, agafem la carretera Ac-0603 en el quilòmetre zero.
Aquesta carretera a més de ser una petita drecera, permet incorporar-te més tard al camí francès (si no s’agafa, s’arriba a Arzua).
La carretera té grans rectes, moltes baixades, passa per pobles de dues cases que pertanyen al concello d’Arzua com Campos.
En una cruïlla amb l’Ac-0604, ens incorporem a aquesta cap a l’esquerra per pocs metres perquè tornen a sortir les fletxes grogues per girar a la dreta.
Seguint la carretera passem per un càmping on veig uns camions que estan configurant un mercadet.
Avui no he comprat fruita i em sembla que ara és el moment.
Veig un camió que té les caixes de fruita perfectament disposades i m’acosto. Uns préssecs m’entren per la vista. Ho tinc clar. Intentaré transcriure el millor possible el diàleg que es va produir entre el senyor gallec i jo:

Jo: Quiero cuatro melocotones.
Senyor (després d’una mirada de dalt a baix i uns segons de silenci): Es mejor toda la caja. Solo vale 5 €.
Jo (reconec que m’he quedat perplex per la seva resposta): No, yo solo quiero cuatro melocotones, porque voy de viaje y no tengo donde llevarlos.
Senyor: Es que sale mejor de precio (em contesta amb una certa incredulitat, com no entenen el perquè no li compro tota la caixa).
Jo: Sí, ya lo sé, pero es que solo quiero cuatro y además no tengo donde llevarlos (li ensenyo la bicicleta).
Senyor (em dóna quatre préssecs en silenci).
Jo: ¿Cuanto valen?
Senyor (després d’uns segons de silenci): Lo que quiera.

Em quedo parat, no sé què contestar-li i quan donar-li. Penso en una quantitat amb la qual ell se senti ben pagat.
Li dono 2 €, sabent que el preu seria superior que havent-li comprat tota la caixa.
Els agafa. Es gira cap al camió. Agafa sis préssecs més d’una altra caixa, que són més petits i me’ls dóna.

Jo: No, no... Yo sólo quiero cuatro melocotones. Ya los tengo.
Senyor: Estos estan más maduritos pero se pueden comer.

Li torno a explicar que no tinc espai però la seva actitud per donar-me’ls és irrevocable. Veient que ho tinc tot perdut, vaig agafant els préssecs i els vaig ficant on puc (bossa del davant, alforges laterals de darrera i algú en el maillot).
Sembla que ho he pogut superar i m’adono que en les mans té quatre prunes “gegants”. En aquest punt, sembla que no val la pena lluitar contra la tossuderia farcida de bona fe i els agafo per ficar-los al costat del sac i entre les sabates.

M’he quedat impressionat de la bondat del senyor i fins i tot dubto que guanyi amb clients com jo. Xerrem de coses de la vida, del camino de Santiago, de la distància que falta per arribar a Santiago (segons ell poc, un quart d’hora o vint minuts, que en realitat són 15 quilòmetres però vint minuts en el seu camió, per tant, tenia raó) i del seu desconeixement de geografia (no sabia on estava Irún).

Amb els seus millors desitjos continuo el viatge amb el seu record que difícilment oblidaré.

També hem de parar perquè un ramat de vaques ocupa tota la carretera.

Baixada molt i molt llarga i per compensar una pujada amb tres graons. En aquesta pujada veig a l’Stefano i al Filippo, que ens avancen.
Després hi ha una baixada que porta a la N-547 que ve d’Arzua i on veiem la gran quantitat de pelegrins que venen pel camí francès.
Arribem a O Empalme on parem per dinar. Una truita francesa amb amanida.
Continuem per la carretera perquè és més pràctic que anar pel camí, on hauríem de sortejar els que van caminant.
Una pujada em porta a O Pedrouzo i des d’aquí seguint la carretera i d’una pujada de més de dos quilòmetres sense vorera (molt perillosa!!!) i en la qual els cotxes i camions van a tota pastilla arribem a una rotonda on comença l’autovia i obligatòriament s’ha d’agafar el camí.

A aquesta hora hi ha poca gent i encara que el camí és estret es va bé i amb força ombra. Es travessa la carretera i es va al costat de l’aeroport, on es senten els avions molt a prop.
Tot va bastant ràpid i ja es veu que ens acostem a Santiago.
Cada vegada hi ha més paradetes (amb souvernirs, refrescos...) i la densitat de pelegrins augmenta. La pujada al Monte do Gozo està perfectament asfaltada i és prou ampla com per poder avançar la gent. Després d’una rampa dura ve un descanset, passant per algun carrer en obres. Es passa per la Televisió Galega (que queda a la dreta) i una recta i una pujada final fan que es vegi l’escultura característica. Quan arribo, a més de les fotos de rigor, poso el segell de la Parròquia de San Marcos del Monte do Gozo. La Katua té la roda punxada, l’arreglem i continuem en baixada cap a Santiago.
El tros de les escales ho fem per la carretera. Quan arribem a Santiago parem en la primera oficina de turisme, que està tancada de forma definitiva.
Seguint la retolació vertical s’arriba al centre de Santiago, salvant carrers empedrats i l’arc amb escales que desemboca en la Plaza de l’Obradoiro.
A les 16:00 i després de 61 Km de la darrera etapa i 882 Km, en 13 dies, he arribat a Santiago!!!
Saludo als que han arribat abans i vaig a l’Oficina d’Informació i Turisme per demanar un plànol i anar a la Pensió Nilo (Rua Santiago de Chile, 15 1º C). No sense dificultats, arribo i pujo la bicicleta en l’ascensor.
Estan fent obres en la pensió i el mateix noi m’ajuda a passar-la a l’habitació.
Quan parlem de preu, li dic que m’havien dit que eren 15 € i em diu que no. La cosa acaba quedant en 17 €.
A la tarda vaig al centre i faig els tràmits de la Compostela.
Després em trobo amb el Berna i anem a sopar els altres per anar a sopar.Trobar-los tots costa una mica i al final estan en la Plaza de l’Obradoiro. Els nois de Gandia saben un meson que està molt bé. Ens costa trobar-lo i al final hem de preguntar. Està en un carrer de les afores, que ara està en obres. És el sopar de comiat del grupet que s’ha format durant el camí: Berna (Montgat), Stefano i Filippo (Vicenza), Sílvia (Valladolid – Bolívia), Katya (Roma), Berna i Àngel (Gandia) i jo.

lunes, 27 de septiembre de 2010

Dilluns, 23 d'agost de 2010

Dilluns, 23 d’agost de 2010

Em llevo a les 7:30 i com que ho tinc tot quasi a punt, a les 8:00 estic esmorzant en la cafeteria de la pensió: dos sobaos, cafè amb llet i suc de taronja. A 2/4 de 9, després d’haver tret la bicicleta del garatge, reprenc la marxa. A la sortida de Vilalba em trobo amb els dos nois de Gandia que han passat la nit a l’alberg de Vilalba.
Agafo la N-634, que no para de fer constants tobogans, cap a Baamonde.
La Terra Chá galega no té res de plana. Em moc sempre entre els 500 i 550 metres, però sense tenir 200 metres plans. El dia està ennuvolat i la temperatura és de 17º C.

Passo per Alba on fotografio el cementiri, semblant al de Goiriz. La carretera va jugant amb l’autovia, que hi ha trossos que encara estan en obres. Després ve Pigara i hi ha el canvi de concello que ara és el de Guitiriz.
Passades les 9:45 arribo a Baamonde on tot està centralitzat en una rotonda. Entro en l’únic bar obert i faig el segon esmorzar (sobaos i cafè amb llet). Allà em segellen i arriben els nois de Gandia. Abans de marxar els explico la meva estratègia.
En Baamonde agafo la N-VI, que és el camino de Santiago durant uns 3 o 4 Km. Allà el camino es desvia cap a l’esquerra, direcció Miraz. Vaig avançant molts pelegrins que van caminant. Després d’uns 10 Km de continues pujades i baixades s’arriba a Guitiriz.
Aprofito per fer una travessa (1a jornada de la lliga 2010-11), comprar fruita i descansar una mica. A partir d’aquest punt i durant uns 10 Km la carretera es converteix en N-VI. Arribat a Teixero, una rotonda m’envia a l’Ac-231, direcció Sobrado, que està a 12 Km.
No sé com estarà el tema gastronòmic i abans d’agafar-la em menjo un pinxo de truita de patata.
La carretera comarcal és una llarga recta d’uns 8 o 9 Km, que puja i baixa, però més del primer que del segon, doncs l’altímetre arriba a 650 metres (punt més alt del Camino del Norte). Quan arribo a un poblet (que ara no recordo) veig un cicloturista que va vestit de fluorescent que em fa senyals amb les mans. No sé qui és. Quan m’acosto veig que es tracta del Berna que s’ha quedat acompanyant a la Sílvia. Ja només queden 4 Km, que encara que no són plans, són més de baixada que pujada.
Arribem a Sobrado cap a les 13:30. He fet 62 Km per carretera, més ràpid del que em pensava.

Vaig a l’alberg que es troba en el monestir de Sobrado dos Monxes. Es tracta d’un monestir cistercenc fundat l’any 952, d’estil romànic.
L’alberg està tancat i obren a les 16:30 però algú ha trucat a la porta i aprofitant que obren, demanem si ens deixen i ho fan.
Aparco la bicicleta en el claustre dels pelegrins i faig la rutina pelegrina (excepte la bugada, que el dia està molt humit i durant el camí ha plogut una mica). Les dutxes, a més comunitàries, caldria adaptar-les a les exigències higièniques del segle XXI. Però bé, només em falta un dia.
Vaig a dinar al poble on surten d’un bar l’Stefano, el Filippo i en Berna. Van a l’alberg i tornen perquè no obren fins a les 16:30.
El dinar es fa esperar (2/4 de 4) però la gresca entre xupitos (orujos de crema, de cafè, d’herbes...) allarga l’estona fins a les 17:00.
Aquesta nit soparem spaguettis a la carbonara, a càrrec del Filippo i l’Stefano.
Al grup format pel trio i la Sílvia s’han unit els nois de Gandia (en Berna i l’Àngel).
Torno a l’alberg on faig una visita pel monestir. Està bastant deixat, tot i que va ser el més important de Galícia. La desmortització del segle XIX va fer que s’utilitzés com a pedrera. Des del 1966, els monjos han regressat i ara hi ha una comunitat estable.
Visito el Claustro de los Medallones, la cuina, la Sala Capitular i la Capella de Santa Magdalena.
La parella d’italians fan el sopar d’spaguettis a la carbonara.
Acabat el sopar vaig a veure les pregàries cantades (21:15) que fan els monjos. L’ambient i l’atmosfera de l’acte és espectacular. Són uns 25 minuts molt emocionants, independentment de les creences que tingui cadascú.A les 22:00 un frare (Pablo) passa per apagar els llums. Després alguns pelegrins amb poca educació fan el tonto. Passo la nit totalment en blanc.

domingo, 26 de septiembre de 2010

Diumenge, 22 d’agost de 2010

Diumenge, 22 d’agost de 2010

A les 7:00 comencen els moviments i sóc un dels primers en llevar-me. A les 8:30, sense cap incidència en la bicicleta, després d’haver fet l’esmorzar amb el que havia comprat el dia anterior surto de l’alberg amb la sessió fotogràfica de comiat.
Després de sortir de l’alberg, al cap d’uns 100 metres s’agafa la carretera (antiga nacional) que aviat s’enfila. La carretera no té trànsit, la pujada és constant però sort de la boira baixa que fa que la temperatura sigui agradable per fer aquest esforç.
En 3 o 4 Km se salva un desnivell d’uns 250 metres, entre eucaliptus i falgueres.
De tant en tant em trobo amb pelegrins que van caminant i que passen puntualment per la carretera per després seguir pel camí.
Després hi ha una baixada a Arroxo on em desvio per anar per un caminet de terra i pedra que torna a unir-se a la carretera nacional uns quilòmetres abans de Mondoñedo.
L’arribada a Mondoñedo es fa interminable, una llarga recta d’una carretera comarcal, es passa per l’estació d’autobusos i els carrers es converteixen en carrers empedrats, cosa que complica el fet d’avançar.

Arribo a la plaza de la Catedral, que és realment magnífica (llàstima que permetin l’aparcament de cotxes). Un segon esmorzar en el bar El peregrino on parlo amb un grup de Jaen (són 8) i una parella d’italians (de Torino). Després d’esmorzar faig una petita visita turística per Mondoñedo. La plaza del Seminario (on estan fent obres en la façana i hi ha una grua), després la Fonte Vella, l’escultura dedicada a Álvaro Cunqueiro (va néixer aquí) que hi ha en la plaza de la Catedral, algunes inscripcions de gent il·lustre del poble, el Convento Concepcionistas (on estan resant i cantant) i la iglesia Parroquial de Santiago. Després torno al camí on la pujada és constant i amb trams d’un 12 – 14 % o més. A 4,6 Km/h en bicicleta, em poso a caminar amb el grup de Jaen.
Passats els 200 metres de desnivell, la cosa és més “suau” i els abandono, però la cosa dura poc i el pendent es torna a imposar fins passat el poble


(quatre cases de pagesos, que estan treballant malgrat ser diumenge, i una màquina de begudes que faig servir). Un senyor que està recollint herba em desitja bon viatge, li agraeixo i li comento que ha de treballar fins i tot diumenge. Em diu que els animals mengen tots els dies. Passo el “poble” i segueixo la carretera que no deixa d’enfilar-se fins a més de 550 metres. En la incorporació a la carretera nacional, una fletxes em despisten i acabo dalt de tot, en un turó on està el cementiri.
Torno enrere, recupero la carretera i segueixo cap a Gontán després d’uns 5 o 6 Km d’intens trànsit.
Em desvio per passar per Gontán i visitar-lo però resulta que no hi ha absolutament res, ni gent en l’únic carrer que passo abans de tornar a incorporar-me a la carretera.
Després de 600 metres arribo a Abadín on en un bar de carretera que hi ha a la dreta paro per dinar.
Una ració de calamars i una cervesa sense alcohol.
Ara comença a fer calor però cal continuar i arribar al següent final d’etapa on el tema d’allotjament probablement estigui complicat.
Continuo fins a Vilalba per la zona que els gallecs anomenen Terra Chá, que representa que és plana. No és cert. Hi ha unes rectes interminables, amb baixades suaus i pujades molt llargues de més d’un quilòmetre.
Passo per molts pobles (que ara no recordo) constituïts per tres cases aïllades i dues més a peu de carretera i, de vegades, sense bar. Em sembla haver vist una benzinera i un bar – restaurant on feien graellades.
Candia, Castromaior, Martiñan, Canal, Goiriz (on paro per fer una foto a l’església que té adossat el cementiri).
Finalment, Vilalba s’acosta. Això m’ho indica uns rètols del Parador Nacional de Turismo i una carretera que anuncia El Ferrol. Em desvio a la primera sortida de Vilalba i en una rotonda gran agafo la primera a la dreta perquè la guia diu que l’alberg està abans d’arribar al poble. Pregunto a una parella i m’indiquen que està allà al costat i que és un edifici negre. Ràpidament ho identifico, arribo i entro. Em diuen que no arribarà l’hospitalera fins a les 17:00 (són les 16:00) i que miri en el segon pis a veure si trobo una llitera vacant. Pujo i està tot ocupat.
Una altra opció que em donen és continuar fins a Baamonde, que és l’alberg següent i que és més gran.
No estic per fer aquest esforç i decideixo anar al poble per trobar altres opcions.
Hi ha una recta de més d’un quilòmetre i quan porto una mica més de la meitat aprofito que surt un senyor de casa seva per preguntar-li. M’informa amablement i acabo en un bar que està en la carretera que va al Ferrol. El senyor m’informa de 3 o 4 opcions (pensió Seijo que està al costat), Casa de los Curas (darrera l’església, encara que no és segur que obrin) i un parell d’hostals. Trio la primera opció per proximitat on després d’informar-me em diuen que puc quedar-me al preu de 15 €. Aparco la bicicleta en un local tancat que tenen davant la pensió i desplego la rutina pelegrina, un dia més i un dia menys. Avui dormiré sol!! És increïble!!
Em falten 115 Km, que si tot va bé, podré fer en dos dies. L’etapa, encara que sembli curta (51 Km) ha estat realment dura.
A la tarda he visitat la població de Vilalba (poble natal de Manuel Fraga, com un bust ho indica en una plaça). El poble no té gaire cosa, a més sent diumenge a la tarda, encara menys perquè un museu que té està tancat.

El més destacable és la Torre de los Andrade, que ara forma part del Parador Nacional de Turisme, l’església de Santa Maria (bastant nova) i un parell de carrers peatonals (poca cosa més).
A les 20:0 faig un sopar ràpid en una cafeteria (ració d’ensaladilla russa, una cervesa sense alcohol i dues peces de fruita).
Després torno a la pensió Seijo i abans d’anar a l’habitació parlo amb l’home de la pensió sobre els detalls del proper dia.
Avui, aprofitant que dormiré sol, veuré el partit de bàsquet entre Espanya i EEUU (amistós preparatori per al mundial). El partit el veig a estones (estic adormit) i just puc veure el final ajustat, on Espanya perd 85-84.

viernes, 24 de septiembre de 2010

Dissabte, 21 d'agost de 2010

Dissabte, 21 d’agost de 2010

A partir de les 6:00 es desperten els primers. Aquesta nit m’han estat molestant contínuament els mosquits. A les 7:00 em llevo (només queden dos a l’habitació) i quan vaig al lavabo veig que un mosquit m’ha picat a l’ull.
Miro la bicicleta i veig que, afortunadament, no hi ha cap problema. Recullo el material i esmorzo: sobao “Jesulín” i suc.
M’acomiado del Juan Carlos. A ¾ de 8 surto de l’alberg. Els cotxes encara van amb llums. La temperatura i el dia és ideal. Els primers quilòmetres, malgrat les contínues pujades i baixades, es fan bé.
Passo per Villaoril i altres pobles i aviat arribo a Navía, on tot està tancat. La ria de Navía a aquesta hora té una llum espectacular.
Passat Navía tota la baixada anterior s’ha de tornar a recuperar. Pujades, rotondes... desviació a Xarrio. Es travessa la línia FEVE per sota i aviat s’arriba a La Caridad. Continuo recte sense aturar-me per entrar al poble. Ara la carretera és més plana: la densitat de trànsit està bé. Segueixo la N-634 cap a Tapia del Casariego. Em sap greu no passar per l’alberg malgrat les bones referències però el dia d’avui és complicat (albergs i orografia).
Aquesta darrera part fins a Ribadeo és més plana. Abans d’arribar a Barres veig un bar obert i entro a fer el segon esmorzar. Des de dintre veig passar als italians i al Berna.
Arribo a Barres i seguint la guia em desvio de la nacional per anar cap a Figueras. És una comarcal molt estreta però que en dos quilòmetres només ha passat un cotxe. Arribat a Figueras pregunto per anar a Ribadeo. Uns senyors m’indiquen cap a l’autovia (a la qual no puc accedir). Retorno i una senyora em diu que entri a la rotonda i agafi l’opció “Area de descanso”.
És un vial paral·lel a l’autovia i que acaba en una àrea de descans, tocant la ria de Ribadeo. Passo pel pont de los Santos per la zona de vianants. La vista és espectacular!!! He arribat a Galícia!!! En Ribadeo busco l’Oficina d’Informació i Turisme que encara no ha obert. Allà trobo a la Sílvia (Valladolid – Bolívia) amb la qual faré l’etapa Ribadeo – Lorenzà.
Sortim buscant la carretera Lu-2507 que està passat el camp de futbol i una mica abans de l’estació FEVE, on s’acaba el carrer.
Agafo la carretera per “intuïció” i quan porto uns 500 metres d’intensa pujada pregunto a una senyora (per assegurar-me) i em diu que és tot el contrari (m’envia a la N-634 que va a La Coruña). Abans de desfer el camí, li preguntem a un senyor que està treballant amb el tractor i que amablement para el motor. Ens diu que anem bé i ens dona les direccions. Cal anar a Vilela, després San Vicente i passada una rotonda (que trobarem a uns 15 o 20 Km) cap a Vilamar. Entre Vilar i San Vicente trobem un bar obert i és l’hora de dinar. Un entrepà de tonyina amb tomàquet va bé.
Després d’un descans merescut, continuem amb un sol de justícia (34 º C). Primer la carretera és relativament plana però arriba un moment que comença la part dura. Fins i tot, donat que no hi ha trànsit, circulem per la vorera de l’esquerra per aprofitar la mica d’ombra que hi ha dels eucaliptus.
Aquesta puja arriba a 285 metres i després en la rotonda surt indicat Villamar. Ara la carretera és totalment en baixada però està en molt mal estat i amb molta ombra banda i banda. Al final, una pujada d’un quilòmetre ens porta a la N-634. La incorporació és una mica perillosa però a partir d’aquí són 4 o 5 quilòmetres per arribar a Lorenzà. Passades les 16:00 arribem a un bar on ens segellen i prenem una coca-cola i ens animen per acabar el camí.
Arribo a l’alberg i em donen la benvinguda els italians i en Berna. L’alberg, sembla que està complet, però diuen que ni hi ha problemes perquè obriran el poliesportiu.

Desplego la rutina del pelegrí i després vaig a comprar al poble, donat que demà és diumenge i tot estarà tancat. Compro fruita i per l’esmorzar.
Després ve la Susi (hospitalera) i fitxa als pelegrins. M’hauré d’esperar a les 21:25, que serà quan torni per conduir-nos al poliesportiu. Finalment, trobo una plaça vacant a l’alberg i puc quedar-me.
Anem a sopar a un bar del poble la Sílvia, una noia de Pamplona i el Vicente (Vilanova i la Geltrú). La conversa s’allarga i al final vaig a dormir a prop de les 23:00.L’etapa ha estat de 71 Km.

Divendres, 20 d'agost de 2010

Divendres 20 d’agost de 2010

Em llevo a ¼ de 8 quan la majoria ja ho ha fet. Miro com estan les dues càmeres que havia deixat de prova durant la nit. Una està desinflada (té punxada), l’altra no. Un dels nois d’Albacete té problemes amb una roda i li dono una càmera i li deixo eines.
Amb l’ajut del Rubén (Múrcia) arreglo la càmera punxada.
Una mica abans de les 9:00 vaig al restaurant on havia sopat i esmorzo: llet, torrades i suc de taronja. Arriba el Rubén i fem el cafè junts. Ens acomiadem amb una foto que ens fa l’hospitaler. La sortida del poble (Soto de Luiña) és per la N-632a direcció Novellana.
Els primers dos quilòmetres salven uns 150 metres de desnivell. El Rubén va al meu pas (o jo al seu). No puc anar a més de 6 Km/h. Hi ha moments que el camí dels que van a peu se separa per una senda però després d’uns metres torna a sortir a la N-632a. Arribat a la rotonda del cementiri es fa més pla.
La carretera és poc transitada degut a l’autovia i té molta vegetació, cosa que fa que de vegades passi per un túnel d’ombra. Es passa per Albuerno, Novellana (el poble més important), Castañeras, Ballota (on em salto involuntàriament un taller mecànic per donar-li aire a la roda), Santa Marina, baixada i pujada a Tablizo. Miro enrere i veig un cicloturista que vaig veure ahir. Em saluda i ens presentem. Es tracta de l’Alberto d’Alcalá d’Henares (Madrid). Ha dormit al ras al costat d’un penya-segat. Volia veure la posta de sol. Una mica més tard ens avança l’Stefano que ha deixat enrere al Filippo. Passem per Cadavedo on els italians ens deixen. Continuo amb l’Alberto, anem xerrant i fent fotos. Ell moltes vegades es desvia per camins de terra i més endavant ens tornem a trobar.

Passem per Querúas i Cueva on es passa per sobre del riu Esva, que porta una aigua molt clara i té uns peixos molt grans. Després hi ha una pujada que ens porta a un mirador on es veu la desembocadura del riu Esva i la platja de Cueva. Uns quilòmetres més endavant ens porten a una llarga recta que va a Almuña. Miro endarrere i no veig l’Alberto, que es deu haver parat, però vull arribar a Luarca abans que tanquin les botigues. Arribo quan falten 10 minuts per la una, després d’una baixada forta amb contínues corbes que passa per sota d’un viaducte. Només d’arribar pregunto per aquesta botiga i un senyor m’ho indica. Seguint les seves instruccions per anar a la botiga me’l torno a trobar (hi ha molts cotxes) i em recorda com anar. La botiga està a la sortida del poble cap a Ribadeo. La trobo, compro la càmera i la noia m’informa que estan en festes (San Timoteo). Faig una petita visita pel centre del poble i em saluden dos senyors: un de Vila Real i un altre de Madrid.
El senyor de Vila Real em diu que porto poc aire. Torno a la botiga a veure si m’ho poden arreglar. Quan arribo està tancat. Mirant a veure quin és l’horari em trobo als italians i al Berna.
Els continuen el seu camí. Una senyora que surt de l’edifici del costat de la botiga m’informa que els amos viuen al davant. Truco a l’interfon i baixa la senyora que molt amablement em ven una coberta. M’informa que hi ha una benzinera direcció Cadavedo i una altra direcció Ribadeo.
Agafo la direcció que em va bé pel camí però sortint de Luarca hi ha una pujada, que faig caminant amb un sol de justícia.
Quasi arribant a dalt de tot, abans d’arribar a una rotonda hi ha una casa a mà esquerra. Un noi que viu allà ve a saludar-me. Li explico les meves “aventures” i es queda molt sorprès. Deu tenir 8 o 9 anys, em diu que no sap on està Irún.
S’ofereix a donar-me aigua de casa seva, cosa que accepto.
Les seves germanetes em saluden i una d’elles em dona una pedra de record. La seva mare riu.
En el poble de Liluir (segons la guia) i Santiago (segons la retolació) paro en un bar de carretera per prendre dos pinxos i una cervesa. Després arreglo la roda amb l’ajut d’una noia i el seu pare (gallecs). Són dos cicloturistes que volen arribar avui a Ribadeo. M’ofereixen aigua fresca, que també accepto. Agafo la bicicleta amb la roda del davant mig inflada i m’incorporo a la carretera amb molta dificultat per l’elevat trànsit. En aquest tram no hi ha autovia i aquesta carretera absorbeix tota la circulació. Fa constants tobogans però a favor és que hi ha vorera, per la qual circulo.
En un moment en que em quedo sense vorera els dos sentits se separen, quan es tornen a unir estic a punt d’arribar.

Quan arribo a Piñera agafo les primeres fletxes que van cap a l’alberg. Una rampa molt forta i hi ha un moment que les fletxes m’indiquen l’interior d’una casa. Entro i em presento a l’hospitaler. Jo mateix omplo la meva fitxa i ell fa la fotocòpia del DNI. M’explica on està l’alberg. Li pregunto per sopar i en aquesta mateixa casa fan menús. Trio un de crema de carbassó, macarrons amb tonyina i postre. Li dic que vindré a les 20:30. Em diu que li pagui després. Vaig cap a l’alberg i quan arribo només hi ha dos o tres nois estrangers (en la majoria d’albergs, els pelegrins són estrangers, bàsicament alemanys). Dutxa, renta la roba i escriure el diari. Aquesta és la senzilla rutina del pelegrí.He sopat a casa de l’hospitaler un menú molt correcte i abundant. El tracte amb la senyora ha estat molt familiar. Són de l’Sporting de Gijón. M’acomiado d’ells dient que si torno per aquí passaré a saludar-los.

miércoles, 22 de septiembre de 2010

Dijous, 19 d'agost de 2010

Dijous, 19 d’agost de 2010

A ¼ de 8 em llevo i començo a fer les coses habituals, mirant de no fer soroll en la cabana. Quan torno del lavabo m’adono que la roda de darrere està punxada (ja he perdut el compte!!!)
Esmorzo tranquil·lament i després començo el procés. Li dono la pressió necessària per acabar de donar-li en una benzinera. El Berna se’n va i em diu que ja ens trobarem. A prop de les 9:00 surto del càmping cap a Gijón, desfent el camí que vaig fer ahir a la tarda. El dia està ennuvolat i sembla que no passaré calor. A 2/4 de 10 estic en el centre de Gijón, on tot està tancat i només hi ha banyistes matiners i alguns que van corrent per la Playa de San Lorenzo. Pregunto per anar a Avilés i m’informen molt bé: Port – La Calzada i Avilés.
El port de Gijón té uns carrerons estrets, amb sidreries, després ve el port pesquer i després el port d’embarcacions grans.
La Calzada no és cap poble, és un centre comercial.
Finalment, agafo l’As-29 que és la carretera comarcal que uneix Gijón amb Avilés. Inicialment, la carretera és tranquil·la i les pujades són suaus.
Aprofito una benzinera per donar pressió i més endavant un bar per fer el segon esmorzar. A mida que un s’acosta a Avilés, la densitat de camions és més gran i es veuen més empreses, xemeneies i un polígon industrial de 4 o 5 quilòmetres de llarg.
Entre la forta industrialització i el dia gris, li donen a Avilés un caràcter fosc. Quan arribo a Avilés m’encamino al centre històric.
Veig la plaza del Ayuntamiento, l’església de San Nicolás de Bari i el Conservatorio.
És un ciutat que enganya: el centre està molt ben cuidat i arreglat, molt agradable.
Desfaig el camí pel carrer Ruíz Gómez i a mà esquerra segueixo l’avinguda del Muelle. A la dreta em queda el port i la ria d’Avilés. Passo davant l’estació d’autobusos i en una rotonda giro a l’esquerra cap a Deportes Roxin. Compro una càmera i pregunto per anar a Cudillero. Sortint de la botiga d’esports hi ha una botiga de fruita on faig l’avituallament.
Segueixo l’avinguda de Lugo fins al final i després cap a l’esquerra passant per Piedras Blancas. Aquest tros és pràcticament urbà (d’Avilés) i s’ha d’anar amb molt de compte dels autobusos, camions i cotxes. En Piedras Blancas veig un forn obert, des d’on es pot vigilar la bicicleta i entro per dinar: dos trossos d’empanada, una coca-cola i endavant.
És la una i la calor comença a apretar de valent. Un ciclista m’anima quan m’estic posant crema en la cara, braços i cames. La carretera va pujant però es fa bé. Abans d’arribar a la desviació que va cap a l’aeroport d’Astúries, la N-632 està tancada per un esllavissament (ja m’ho havien dit).

Continuo i en arribar a la benzinera hi ha unes tanques, que sortejo i continuo. Després hi ha una forta pujada i cap a la meitat es veu l’efecte de l’esllavissament sobre la carretera.
A dalt del port hi ha un bar obert i entro per fer un descanset.
Els homes del bar m’animen per anar a Cudillero, dient que és fàcil, malgrat les pujades que queden.
Es passa per un pont sobre la ria de Pravia (sobre el riu Nalón) en el qual, desgraciadament, no em puc aturar.
Hi ha una baixada a Soto del Barco i després una pujada a Muros de Nalón. En la pujada a Muros de Nalón, miro enrere i veig dos cicloturistes. Abans d’arribar a dalt, el que va més ràpid el tinc a 50 metres. M’adono que és l’Stefano. Esperem al Filippo i ens saludem. M’informen que el Berna encara està dinant en Avilés. Anem els tres junts cap al Pito, on ells es queden i jo continuo cap a Soto de Luiña. Al cap d’uns minuts surt la desviació a Cudillero i m’informen que Soto de Luiña està a uns 11 o 12 quilòmetres. Pujades i baixades es van succeint però ja queda menys. En una baixada em salto una desviació xacobea a la dreta i passo per un viaducte que en la seva sortida només permet la incorporació a Luarca – A Coruña i la Cu-6. He d’agafar la comarcal a la força i entro en unes cases aïllades on rebo informació contradictòria. Primer giro a la dreta i al cap de 100 metres una senyora des de casa seva em diu que és al contrari. La senyora té raó.
Aquesta carretera és la més tranquil·la que he vist avui. Em porta a un mirador des d’on es veu la Playa de San Pedro, on paro i em menjo una pera.

Baixant a baix de tot, ja surt la desviació a Soto de Luiña (1,5 Km). Arribo al poble on em trobo dos cicloturistes d’Hellin (Albacete). Estan dubtant si quedar-se o continuar. Com que jo ho tinc clar, vaig a les antigues escoles on ja hi ha uns quants pelegrins. Una noia estrangera em diu que passi i deixi el sac.
Després vaig al bar Ecu on la cambrera m’informa de la inscripció i credencial. També m’informa que a les 19:00 vindrà l’hospitaler i li podem fer preguntes o aclariments.
Torno a l’alberg i la rutina de cada dia: dutxa, rentar la roba i el diari. Espero que l’alberg no s’ompli i pugui dormir en llitera. La noia del bar m’ha assegurat que en cas que s’ompli, obriran algunes aules i ens donaran matalassos. Estic salvat!!! Em sembla que m’ho mereixo després de 72 Km.A la nit vaig a sopar al Restaurant regentat pel Pepe (hospitaler de l’alberg) que a les 19:00 ens ha fet una explicació plurilingüística de l’etapa de demà. Em trobo als nois d’Hellín (Albacete, Pepe i Paco). Sopo amb ells una amanida de pasta, sardines amb patates i macedònia.