Dissabte, 14 d'agost de 2010

A 1/4 de 8 sona l'alarma del mòbil. M'espero una estona i em llevo per anar a esmorzar a les 8.
Em trobo a la porta del menjador al Gabriele. L'esmorzar és correcte: llet amb cola cao, cereals, cafè amb llet, torrades i suc.
Vaig a buscar la bicicleta i ens fem la foto de comiat.
Passades les 9, surto a fer la nova etapa. Les obres i la mala senyalització dificulten l'orientació. M'espero a dalt de la rampa de sortida al carrer i unes pelegrines m'indiquen el camí.
Baixo uns 200 metres i veig la primera fletxa groga. Indica un tram d'escales que quan les veig la decisió és ràpida, sense cap mena de dubte.
Continuo baixant, pregunto i m'indiquen com agafar la carretera cap a Portugalete. Encara que les indicacions semblen clares, la gran quantitat d'obres dificulta el camí. Finalment, agafo la carretera a l'altura de l'Hospital de Cruces i després un parell de rotondes direcció Barakaldo. Vaig seguint la ria del Nervión, amb un paisatge industrial que ha viscut millors anys. Passo per Barakaldo i immediatament després d'un passeig molt llarg que acaba en un pont estil "Calatrava", torno a preguntar. El noi em diu que he de travessar el pont i arribaré a Sestao (el Bronx, segons ell) i a continuació Portugalete.
Efectivament, quan arribo a Sestao veig un grupet de nois amb actituds poc clares i que tenen un parell de cotxes oberts, treien algun aparell de no sé quin propietari. Són educats i em saluden.
Per travessar Sestao cal seguir un únic carrer però que no té 50 metres rectes, fa ziga-zagues i tot està en obres.
Veig els núvols gallecs que semblen que em volen saludar.
Abans d'arribar a Portugalete, fan el primer avís i al segon m'he d'aixoplugar en una marquesina de BiskaBus. El transbordador (patrimoni de la UNESCO) està just al davant.
Parlo força estona (mentre plou) amb un senyor que m'explica que s'ha oblidat el paraigües i ell mateix em diu que cal que agafi el carrer Carlos V (¿?) i pujant cap a l'esquerra agafi el Bidegorri. Mentre pujo, veig una botiga de fruita amb caixes a la vorera i aprofito per comprar: dos préssecs i un plàtan (0,80 €). Segueixo i passat el cementiri pregunto a un ciclista pel Bidegorri i és precisament el camí pel qual ve ell.
És un camí excepcional: hi ha dos carrils per bicicletes, un per a cada sentit, i un altre carril per peatons. El carrer baixa, després passa per un pont i continua. A la llunyania veig un accident en l'autovia del Cantàbric. Aquest camí té uns 20 quilòmetres i, fins i tot, amb àrees de descans, senyals que indiquen el pendent, senyals de perill d'animals que poden passar (em trobo a tres ases i l'amo).
Arribo a una bifurcació i passats uns 50 m li pregunto a un senyor per anar a Muskiz. Justament era l'altra opció. Continuo fins que s'acaba el camí i pregunto a un senyor que em diu que a l'esquerra puc agafar la N-634. Porto 200 metres, quan un ciclista s'atura i em diu si estic fent el Camino. Em diu que és millor un altre camí. Ell mateix m'acompanya on comença una senda i on em trobo quatre pelegrins que van caminant. Al cap de 500 metres passem per un tros de platja (caminant per la sorra). A l'esquerra hi ha un camp de dunes (no es pot passar) i a la dreta la platja. Travesso un pont sobre una ria i arribo a Poveña. Veig l'alberg i que encara que no està obert s'ofereixen a posar-me el segell.
A uns 200 metres hi ha uns bars i en un que té terrassa demano un pinxo de truita de patates i una coca-cola. En acabar, la mateixa cambrera m'indica el camí. El camí continua amb uns 300 metres d'escales "bestials". Amb prou feines aguanto la bicicleta, les alforges i el meu pes. Sembla que l'apòstol vulgui ajudar-me i arribo a dalt. Tres cicloturistes italians, que anaven davant meu, em feliciten. Em fan una foto i jo els faig una a ells. Són de Milà (Lombardia). El camí continua per una ruta verda seguint els penya-segats. És increïble!!!
Després d'uns 10 quilòmetres arribo a Ontón (primer poble de Cantàbria). Travesso la N-634, sempre seguint les fletxes grogues i després d'una forta pujada arribo a unes quantes cases que corresponen al poble d'Ontón.
En una pujada d'uns 200 metres i de més d'un 15 % de desnivell, peu a terra i a empènyer. Passo a un senyor que em felicita per l'esforç i em diu que ell està operat del cor.
Passant per un carrer veig un pelegrí esculpit en una paret. Li faig una foto. Més endavant, comença una pujada amb pedra solta i al cap d'uns 50 metres, peu a terra. Mentre pujo baixa un noi amb un gos cadell que ve a saludar-me. Xerrem i em diu que després la pujada és asfaltada i no tan forta. Em menjo un préssec i continuo.
Comença l'asfalt, ara és més suau però al cap d'un quilòmetre hi ha una fletxa groga cap a un camí de terra. La segueixo, però aquesta fletxa va cap a l'infern. Calculo que són uns 500 metres, amb més d'un 20 % de desnivell, en un bosc d'eucaliptus. Ho recordaré tota la vida.
Aquest camí torna a sortir a la carretera asfaltada. La carretera segueix pujant fins a 255 metres d'altitud (el llibre marca 150 metres). La baixada és molt pronunciada. S'agafa un carril verd que passa per l'estació d'Otañes i després s'arriba a Santullan. Aquí, una rampa d'un 2* % d'uns 200 metres em dona la benvinguda. La pujo caminant com puc. A mitja pujada un senyor, que estava arreglant el seu tractor, m'indica com anar a Castro Urdiales.
Agafo la carretera comarcal que puja constantment i al final... baixada a Castro Urdiales.
Passo pel mig del poble i en un pàrquing al costat de la platja, m'aturo i em menjo un plàtan. Parlo amb el noi encarregat del pàrquing i em diu que per arribar a Laredo falten uns 30 Km (després no seran tants).
Abans de sortir del poble passo per la plaça de toros on darrera està l'alberg. Paro per posar el segell. Encara no han obert (obren a les 15:30). Uns 10 pelegrins caminants esperen que obrin.
Per sortir cal superar una pujada molt llarga, rotonda i N-634.
Passo per Allendelagua, Cerdigo, Islares (parada en una benzinera per comprar aigua) i arribo a la ria de Pontarron de Guriezo. Volia acabar aquí, però veient la pujada que conduïa a l'alberg, continuo.
Passo pel poble de Pontarron de Guriezo i la carretera té un parell de quilòmetres de forta pujada. La supero i baixant a Liendo, punxada (1).
Camino fins a la benzinera. Canvio la roda del davant sense treure l'equipatge i em menjo el segon préssec. La parada m'ha fet perdre uns 45 minuts. Supero la pujada que hi ha després de Liendo i baixo a Laredo. En arribar al centre, pregunto per l'alberg de la Trinidad. Arribo a la porta, truco a l'interfon i després d'una espera injustificable em diuen que no hi ha places. Vaig al segon alberg (El Buen Pastor). A la porta el cartell és èxplicit: COMPLETO. La decisió és ràpida: continuo cap a Colindres. Són 4 Km més però plans i en un quart d'hora arribo. Primer pregunto a la Policia, d'aquí al Bodegón Jauja (em segellen, pago 5 € i agafo la clau). Seguint les indicacions de la noia arribo a l'alberg que és un edifici nou. A la planta baixa hi ha el Club del Pensionista. Em recomanen que lligui la bicicleta. Finalment, pujo la bicicleta i els bultos al segon pis. L'alberg està molt bé i només hi som 3 pelegrins. Em dutxo i vaig al Bodegón Jauja. Una ració de cloïsses amb dues cerveses sense alcohol.
Ara, després de 76 Km, toca anar a dormir.

Divendres, 13 d'agost de 2010

Em desperto a 1/4 de 8. La gent, amb el màxim de silenci, va preparant les seves pertinences.

Recullo la roba que havia rentat i aprofito per posar una mica d'oli a la cadena de la bicicleta.

Abans de les 8, tot està preparat. El conserge de l'alberg recorda que no es pot sortir abans de les 8. També em recorda a mi, especialment, que les bicicletes hem de seguir fins a Markina per la nacional. Em faig una foto amb el Rafael (no ens tornarem a veure) i començo el camí. Abans de sortir de Zarautz trobo un bar obert i faig un esmorzar d'oferta (croissant, cafè amb llet i suc natural, tot per 3 €.

El camí va seguint la platja de Zarautz per la N-634. Avanço als pelegrins més matiners que caminen. Abans d'arribar a Guetaria em trobo al mateix senyor d'Orio que estava fent la caminada diària. Parlem i ens fem una foto de comiat. Després passo per Zumaia i faig una foto a l'església i el port. No puc veure la casa de Zuloaga. La carretera va seguint la costa. Hi ha molts ciclistes i gent caminant i corrent per l'espai dret de la carretera (que està separat per seguretat). Abans d'arribar a Deba em paro en un mirador. Un parell de túnels i estic en Deba. Es passa pel carrer principal amb cases a una banda i l'Eusko Tren a l'altra. La ria, darrera del tren.

La ria s'acaba i passada una rotonda continuo per la N-634 deixant a la dreta un pont estil "Calatrava" que va a Motriku. A partir d'aquí, la carretera comença a agafar un pendent constant que cansa bastant. Veig un bar obert i em paro: un entrepà de tonyina i una coca-cola. Segueixo i abans d'arribar a l'alt d'Itzíar, els núvols gallecs amenaçadors, fan el primer avís però continuo. Quan passo pel coll (355 m.) l'aiguat és més fort i fa la baixada més perillosa.
Aquesta situació es va repetint i paro i reprenc la marxa diverses vegades. La carretera va seguint el riu Deba, primer per un costat i després per l'altre. El riu va buscant el mar, jo tot el contrari.
En Mondaco la tromba és singular. M'aixoplugo en una parada de bus. Arribo a Elgoibar (¿?) i pregunto en una parada d'autobús per la carretera de Markina.
Em diuen que hi ha una comarcal amb molta pujada (a 14 Km) i també es pot seguir per la N-634. Segueixo. Passo per Eibar i pregunto en una benzinera en Ermua. Resposta: cal seguir la nacional fins Amorebieta i després agafar una desviació (total = 30 Km + 25 Km). Això em portaria a Guernika. A Bilbao falten uns 50 Km. Pensament i decisió ràpida: me'n vaig a Bilbao.
M'avisen que hi ha un port de muntanya però la idea està feta.
Sortint d'Ermua, la carretera agafa unes rampes fortes (entre el 12 i 14 %) i després es va suavitzant amb una rampa del 8 % durant dos quilòmetres.
Veig en la llunyania dos cicloturistes. A mitja pujada tinc un a uns 150 metres. Abans d'acabar la pujada estic a la seva roda però miro de no molestar-lo. En arribar a dalt, l'altre l'estava esperant i ens saludem. És tracta d'un matrimoni de Bérgamo (Itàlia). Parlem una mica i continuem junts. (Nota: venen del Mont Sant Michel, han fet 1100 Km i continuen). Abans de trobar-los he parat en una benzinera per posar aire en una benzinera i m'he trobat a un noi de Sevilla que ha fet la Ruta de la Plata, ara està fent el Camino del Norte i farà la Transpirineica.
Seguim els tres junts fent algunes parades (en una es preparen un cafè) i a mida que ens acostem a Bilbao, la densitat de trànsit és més alta.
Arribem a Bilbao a prop de les 17:00 hores.
Preguntem abans i en l'Ajuntament un senyor (Alberto) em fa un esquema per arribar a l'alberg.
Passem pel Guggemheim, Sagrado Corazón, San Mamés... i a les afores i després d'una forta pujada arribem a l'alberg.
És un edifici modern, semblant a un hotel. Em donen l'habitació 202, amb vistes a la ria del Nervión. El sopar és de 20:00 a 21:00 hores.
Guardem les bicicletes. Dutxa, bugada i diari abans d'anar a sopar.
Avui ha tocat etapa marató (104 Km). La nit en alberg-hotel... demà ja veurem, però sembla que serà més curta que avui.

Dijous, 12 d'agost de 2010

He dormit bé. Al principi hi havien mosquits que em van fer llevar-me per posar-me l'antimosquits. A 2/4 de 7 em desperto, encara és fosc però tota la nit ha estat plovent. Mentre plou penso les diferents alternatives que tinc:

1. Carregar les alforges i anar a Irún a segellar i després agafar rodalies fins a Sant Sebastià.



2. Anar a Irún i després la carretera nacional fins a Sant Sebastià.



3. No anar a Irún i aprofitant la posició de l'alberg fer la pujada a Guadalupe i Jaizkibel. Ja em segellaran més endavant.



4. Anar a Irún sense alforges i tornar a l'alberg per carregar-les.

Mentre ho penso en silenci, se'm passa pel cap la dificultat de prendre una decisió, tot i que vaig sol!!!

Finalment, em llevo a les 8:00 i prenc la darrera opció.

Agafo la bicicleta i durant la baixada em vaig trobant molts pelegrins, la majoria caminant. A un que està arreglant la bicicleta li pregunto com es va a l'alberg de pelegrins d'Irún. M'ho explica i continuo. Igualment, quan arribo a Irún he de preguntar a un noi que està fent estirament per començar a córrer. M'indica i quan arribo veig que l'alberg és un pis (1r D). Pujo amb la bicicleta i la porta està tancada. Baixo i veig un rètol que diu que per segellar la credencial s'ha d'anar a la Parròquia Passionistes (al costat de l'estació) de 8:30 a 12:30. Pregunto com es va i no perdo ni un segon. Quan arribo, no veig l'entrada i li pregunto a un senyor que precisament anava allà. Anem parlant pel camí i m'explica que té un fill a Barcelona.

L'entrada és per un edifici nou, que no té res a veure amb l'arquitectura de l'església. Entrem i estant fent l'oració. Al cap d'un parell de minuts, surt una senyora i em fa els papers. Quan veu el nom, em diu que és el patró d'un poble (que ara no recordo) i que les festes són el 30 de juny.

Torno a agafar la bicicleta per una llarga avinguda mentre plou. Arribo a l'Ajuntament i li pregunto a un senyor que està treballant. La resposta és decepcionant. Era pel camí totalment al contrari. Segueixo les seves indicacions i surto d'Irún. Al cap d'un quilòmetre, reconec unes cases per les quals he passat abans.

Mentre pujo a l'alberg, saludo a Kim Lee (Corea del Sud) i ens desitgem feliç camí mútuament.

Arribo a l'alberg (encara amb pluja) i esmorzo. Abans d'acabar, baixen els nois de Toledo i esmorzem junts. Demano un altre croissant i em donen dues torrades extres.

Abans de marxar, el noi de l'alberg em recomana que tal i com està el dia, baixi a la carretera per pujar a Jaizkibel per carretera. D'aquesta manera m'estalvio pedra i fang. Li dono les gràcies i m'acomiado.

Quan arribo a la cruïlla on estan les fletxes grogues, decideixo fer el camí que diu la guia (és a dir, no li faig cas). La pujada, les pedres, l'aigua i el fang em fan pensar si no m'he equivocat. Després de caminar molt, em trobo un ciclista que baixa i em diu que em queda poc. Quin ànim!!!

Al cap de 200 o 300 metres arribo a Guadalupe, que conec per les fotos de la guia. Paro i saludo a un senyor, amb el qual comentem el temps i el camí (ell ha fet cinc, només li queda la via de la Plata) i ell mateix em fa les fotos. Ens acomiadem, no abans recomanant-me que pugi per la carretera de Jaizkibel, a la qual li queden 5 Km de pujada.

Vaig fent. Passen pocs cotxes, el paisatge entre la boira i els penya-segats és increïble. Abans d'arribar al cim, paro una vegada per avituallar. Arribo al cim (455 metres) i faig una parada i un segon avituallament. Seguint el consell que m'havia donat el senyor de Guadalupe, baixo a Pasaia per la carretera fins arribar a una central tèrmica on es gira a la dreta. Arribo a Pasaia i pregunto dues vegades on s'agafa el transbordador que resulta ser una barqueta.

Tot i haver preguntat, em passo una arcada més (n'hi ha moltes) i he de tornar a preguntar. Torno enrere per anar a l'embarcador. Baixo les escales, no sense dificultat i en aquell moment arriba la barqueta. El barquer m'ajuda a pujar la bicicleta, amb un "Venga, chavalote!!!".

El pas és d'uns 100 metres, un minut. Pago el doble (per la bicicleta). Total, 1,20 €.

Per sortir de la barca al carrer, m'ajuden una parella de pelegrins dels quals ens acomiadem mútuament amb un "Buen camino".

En aquest punt, les bicicletes girem a l'esquerra, per sortir del port cap al nucli urbà i anem a Donostia per carretera. La carretera fa una mica de pujada (1 Km) i després tot baixada cap a Donostia, al barri de Gros. Abans, però, paro a fer una foto al restaurant de José Mari Arzak.

Arribo a Sant Sebastià, passo al costat del Kursaal i després un pont sobre l'Urumea. Segueixo fins a l'Ajuntament i després la Concha. Estan fent moltes obres i no es pot gaudir de la vista. Quan arribo al barri d'Ondarreta, pregunto per l'alberg de pelegrins, perquè em segellin. Està tancat fins a les 16:00. Aprofito i faig compra de fruita. Arribo a la base de l'Igueldo i en agafar la carretera nacional un cartell a la dreta que indica "Igueldo" em despista. Pujo per unes rampes molt pronunciades i arribo a una plaça sense sortida. En aquell moment arriba un erzaintza en moto i em diu que no hi ha sortida. Per anar al monte Igueldo hi ha dues opcions. Una és per la carretera, l'altra és pel camí del funicular i del far, que em recomana per la seva bellesa. Li faig cas.

Baixo i pujo pel camí del funicular, amb unes fortes rampes fins passat el far, on em trobo amb una tanca i un peatge de 1,80 €!!! Pago i continuo (quin remei!!!) i dalt de tot faig una festa gastronòmica: un préssec regat amb aigua.

Continuo en una baixada i al cap d'1 Km apareixen les fletxes grogues cap a la dreta. Primer són pistes asfaltades, després amb ciment (és passa per un avituallament d'un voluntari que surt a la guia, on poso un segell a la credencial). El paisatge és idíl·lic i ara ja no plou, encara que està ennuvolat. Al final, el camí es converteix en un sender molt estret, amb pedres i molta aigua. Quan s'acaba la pujada comença una baixada encara més dura, però abans m'aturo en una font i acabo la fruita que em quedava.

El camí continua entre pastures i prats i acaba sortint a la carretera breuement. En una corba a l'esquerra surt una desviació (fletxa groga) a la dreta. Aquest tram és una via romana que arriba fins al costat de la carretera. Em trobo un senyor d'Orio, que és un expert caminant (4-5 hores diàries) però que em confirma que mai ha fet el Camino de Santiago. Amb ell vaig una mitja hora, mentre baixo per la calzada romana. Ell mateix m'ensenya un truc per arribar més còmodament a Zarautz. Pujo per un camí asfaltat (molt dur!!) i passo al costat de San Martin de Tours. Baixada a Orio (poble preciós). Passo per un pont sobre la ria d'Orio i la vaig seguint per l'altra banda fins que a l'esquerra surt un camí que va a Zarautz. Pujo (molta estona caminant) i veig que el càmping de Zarautz accepta pelegrins. Mentre vaig a formalitzar la inscripció m'ho repenso i veient molt a prop Zarautz, canvio d'idea i vaig a Zarautz (uns 4 Km).

Quan arribo a l'alberg Ebro Etxea, m'acullen immediatament. L'alberg és una antiga escola, amb un jardinet amb taules i cadires, lloc per estendre la roba i un magatzem on guardo la bicicleta.

Em dutxo i faig la bugada. A les 18:00 surto al poble a sopar (sí, a sopar!!!). Acabat de sopar em trobo amb un pelegrí (que havia vist dues vegades pel camí i quan entrava a l'alberg). Em quedo a sopar amb ell, ens presentem i parlem. És diu Rafael (Brasil) i ve per 40 dies. A les 22:00 hores, bona nit.

L'etapa (amb pèrdues i dificultats) ha estat de 57 km.

Dimecres, 11 d'agost de 2010

Avui és el dia de l'inici del viatge.
A les 5:30 surto de casa meva per agafar el tren de rodalies cap a Barcelona-Sants a les 5:55.
el tren cap a Sant Sebastià surt a les 7:35. La primera part del viatge (fins a Saragossa) és com l'AVE, fent alguna parada més. A partir d'aquí la velocitat disminueix i el nombre de parades augmenta. Es va guanyant altitud i cada vegada hi ha més revolts. A les 13:00 el tren arriba a l'estació de Sant Sebastià. Vaig a dinar al Bar Amazonas (Plaza Bilbao) un menú ràpid, que no ho acaba sent tant per l'hora que és. Agafo el tren de rodalies cap a Irún a les 14:45.

Quan arribo a Irún pregunto pel carrer que indica el paper que porto del Google Maps. Les primeres persones no tenen ni idea. Finalment, un noi que està en un caixer automàtic (i que s'acaba presentant com a Jon) m'acompanya a una urbanització que està al costat del Camp de Golf d'Hondarribia. Preguntem en un bar i allà no tenen ni idea on està l'alberg. Truquem a l'alberg i l'indiquen quin camí cal seguir. Caminem força estona per la carretera fins que agafem un camí cap a l'esquerra que ens fa entrar en un camí de maresmes. El paisatge és fantàstic.
De mica en mica el terreny es va enfilant i passem per una ermita que està sota d'uns plataners (el Santiagotxo). Girem a l'esquerra i preguntem en una casa a un senyor que ens indica amablement. Després d'una forta baixada arribem a l'alberg que està en un indret idíl·lic.

Es diu Molino de Goikoerrota. Quan arribem en Jon s'acomiada i em presento a l'alberg. Em diuen que m'estaven esperant. M'expliquen on està la bicicleta i la vaig muntant. Després de muntar-la pujo les alforges al dormitori i em donen la clau de la taquilla.
Em dutxo, col·loco les coses i faig un petit passeig pels voltants.
A les 20:00 vaig a sopar una amanida i pollastre amb patates. Acabant de sopar arriben dos nois que acaben de fer la Transpirineica. Són de Sonseca (Toledo) i de Zaragoza. Es diuen Juanjo i Fernando. Parlo amb ells mentre planifico l'etapa de l'endemà. Preveig fer dues etapes: Irún-Sant Sebastià i Sant Sebastià-Zarautz. Me'n vaig a dormir a les 22:00.

Preàmbul

Aquesta bogeria que sembla que és fruit d’una nit d’insomni té una explicació.
La història no és d’un dia per l’altre. La idea rondava des de feia uns quants anys.
El temps ha anat passant i semblava que no es podria realitzar.
Alguns documentals sobre el Camino de Santiago, les explicacions d’amics i companys que ho han fet (en les seves diferents rutes, en la seva totalitat, en part, caminant, en bicicleta...), el haver vist alguna exposició sobre el tema (Camí de Santiago – Fotografies d’Àlvar Sáez i Puig, del 26 de març al 18 d’abril de 2010, Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres) i una necessitat interior d’afrontar una aventura d’aquest tipus han estat les variables que s’han alineat i han fet que aquest any 2010 (any Xacobeo) hagi estat el triat.

Tot això només ha estat el caldo de cultiu inicial. Altres ingredients han estat:

- La gran quantitat de companys i amics que m’han animat i que malgrat no poder acompanyar-me m’han ajudat i m’han donat ànims. Molts de vosaltres, quan llegiu aquestes línies us sentireu identificats.
- Els que m’han informat de les seves experiències i m’han donat els consells basats en les seves vivències.
- Els que de forma “virtual” m’han donat consells des de fòrums d’internet.
- Els que m’heu anat preguntant com anava el projecte i us heu sentit com partícips de l’aventura.
- Tot el personal d’un alberg de Cantàbria, que saben de les meves intencions, i que estan esperant que passi per saludar-los.
- Els amics i cosins que surten amb mi en bicicleta.
- Els meus cosins que han vingut a acompanyar-me a les botigues per comprar el material complementari i m’han deixat el que ells tenien.
- El meu tiet, Luis, que ha fet els darrers “serrells” del tunning de la bicicleta perquè tingués les garanties de seguretat necessàries.
- I tota la meva família, un per un, que a la seva manera m’han ajudat moralment perquè les forces interiors estiguin al 100 %.
- Al meu fill, Pau, al qual m’he esperat que passés el seu aniversari i que sé que farà tots els esforços tècnics perquè estiguem comunicats.
- A la meva dona, l’Esther, que en silenci, amb la seva companyia, m’ha emplenat els dipòsits d’il·lusió perquè pugui realitzar aquest somni i que sap que espero compartir amb ella altres camins.


Ara falten poques hores perquè això comenci, que pugi el teló de l’escenari i només us dic que us espero el dia 29 d’agost per emprendre nous reptes junts.

Fins aviat!!!